El meu Trastorn de la Conducta Alimentària

Em dic Adriana i he superat un TCANE (Trastorn de la Conducta Alimentària No Especificat).

Als 12 anys va aparèixer el primer símptoma. Començava 1º d'ESO i no em sentia ningú especial, no em sentia còmode amb mi mateixa, no sabia ni qui ni com era.

A casa tot era perfecte, una família exemplar, un pare, una mare i un germà petit que em feien costat i érem una família feliç! Però dins meu sentia que no era feliç. A l'institut tenia un grup d'amigues. Jo els hi veia a totes alguna cosa especial i en canvi a mi no me'n veia cap. Buscava desesperadament qui era, com era, què tenia jo que la resta no tenia i no era capaç de trobar-ho.

Sempre havia estat una nena molt prima i alta i alguna vegada m'havien fet comentaris de que podria ser model. Quan em deien això, em sentia guapa, em sentia algú i especial. Al buscar desesperadament qui era i què podia destacar de mi... vaig capficar-me amb ser prima, ser guapa, ser model, d'aquelles de passarel·la que surten per la tele.

Primer d'ESO va consistir en intentar encaixar deixant de menjar l'entrepà de l'hora del pati per ser model de passarel·la. Segon d'ESO va consistir en crear més hàbits de símptoma per deixar de menjar i aprimar-me. Ja no esmorzava res, ni a primera hora del matí ni a mig matí.
Tercer d'ESO va consistir en tornar-me experta en mentir, enganyar i descobrir trucs per estar prima. Quart d'ESO va consistir en adonar-me que jo havia deixat de tenir el control i que el símptoma m'estava controlant a mi. Començava a pensar que potser estava malalta.

Primer de Batxillerat va ser l'any crític. Ja no tenia tardes i per tant dinava a casa. Va ser llavors quan vaig deixar de dinar i només sopava. Vaig perdre el control per complet del que volia fer i del que no. Van començar a aparèixer els pensaments de suïcidi i d'acabar amb el patiment mental que sentia. L'autolesió estava molt present per poder deixar de pensar i estar tranquil·la. El patiment mental era molt intens.

Aquell estiu vaig demanar ajuda a l'ACAB (Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia). Em van ajudar a comunicar la situació als meus pares i a buscar un centre on em poguessin ajudar. Vaig començar tractament als 17 anys i després de 5 anys de tractament, quan en tenia 22, em van donar l'alta (ara fa 2 anys i mig).

Van estar 10 anys molt intensos i plens d'aprenentatge. Tenia una imatge dels trastorns de la conducta alimentària molt negativa i molt equivocada abans de saber que jo en tenia un. Durant tot el procés he hagut d'escoltar molts comentaris desafortunats i provocats pel desconeixement absolut dels TCA i dels trastorns mentals.

El procés només l'he compartit amb la família més propera i amb els amics més propers. Tot i que només he compartit una part de tot el patiment mental degut al sentiment d'incomprensió constant. Teràpies grupals o escoltar testimonis de persones que han passat pel mateix, em van ajudar a veure que no era res extremadament rar sinó que els trastorns mentals es porten en silenci i en secret per por a que et tractin diferent, a que et tractin com a una persona “boja” o “incapaç”.

A dia d'avui, no m'és fàcil compartir la meva història. M'he trobat amb persones que pensen que no menjo, que no puc portar una vida normal. Haver patit TCA no vol dir que sigui una persona anorèxica o bulímica de per vida.