No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

"No tinguis depressió" - El testimoni de l'Antonio

La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. L'Antonio ho explica:

 

Para empezar, me remonto hace 10, 12 años, en una de mis peores fases depresivas, en las que yo no quería saber nada de mí mismo, ni del mundo, ni de nadie, ni de nada. Esto hizo que yo, en un primer momento, achacara toda esta sensación a mi forma de ser, a mis comportamientos anteriores, a mi mala vida, a mi infancia, que fue un pelín difícil. Esto hizo que mis amigos empezaran a rechazarme: ellos creían que aunque yo estuviera mal, tenía que seguir saliendo con ellos, tenía que seguir comportándome igual que me comportaba cuando, en teoría, estaba bien. Y eso hizo que me empezaran a rechazar poco a poco, que no quisieran llamarme, que no quisieran saber nada de mí.

Yo mismo, además, me creaba una especie de burbuja, de zona de confort, en la que yo me sentía a gusto. No salía de mi casa. Con no tener contacto con gente, con el exterior, ya me estaba bien. Todo esto hizo que, por parte de la familia y de las personas más cercanas, se creara un sentimiento de sobreprotección hacia mí: Antonio está bien sin salir a la calle, sin trabajar, sin tener vida social, sin tener vida de pareja, por que, de otro modo, estaría peor.

Hoy, 10 años después y a toro pasado, veo que el problema no era ni yo, ni mis amigos ni mi familia. El problema era el estigma, las ideas y los estereotipos que se han creado en la sociedad alrededor de la depresión.

  

       

Carregant, un moment, si us plau