Poder arribar a un institut (allà va començar el meu periple amb la salut mental) i obrir-me a gent desconeguda pot semblar quelcom estressant, i ho és les primeres vegades. Després, quan vaig prendre consciència de tot el que m'aportava, em vaig sentir agraïda. Gràcies a tota la gent amb la que he coincidit per escoltar-me, per interessar-se pel que he passat i no jutjar-me.
El que més em sobta sempre és el canvi d'energia que es respira a les classes tot just després de saber que jo sóc la boja i tot el que he passat per arribar fins on estic ara. Animeu-vos a mirar la gent amb problemes de salut mental com miraria un nen: sense complexes, sense etiquetes, veient el que som...persones com tu.
Niobe
Carregant, un moment, si us plau