Sóc la Universitat

Tinc TLP. Trastorn Límit de la Personalitat. Cap trastorn exhaureix la persona que el viu. Això no vol dir, però, que el trastorn deixi d’existir quan no s’està en crisi. Tenir la personalitat trastornada, encara que aquest adjectiu no sigui el més precís, ni el més amable, vol dir veure la vida des d’una vulnerabilitat exagerada, des d’una ferida sempre disposada a infectar-se i sagnar. Tenir la valentia de comunicar al teu entorn que la teva personalitat és així comporta fer un acte de fe i assumir que voldrà entendre que, a vegades, el teu TLP esbatanarà totes les costures que hagis cosit i t’inundarà. I que quan passi, si bé potser no ho entendrà, ho acceptarà i no ho negarà. Malauradament, però...

Fins fa ben poc, estudiava una carrera. El meu TLP té una debilitat especial per les situacions estressants on se m’avalua i se’m jutja. Sabent-ho, vaig decidir comunicar al professorat que, sobretot durant l’època d’exàmens, podia patir crisis. Per fer-ho, vaig fer servir la via oficial: vaig demanar-li un informe a la meva psiquiatra i el vaig portar al psicòleg del SAE (Servei d’Atenció a l’Estudiant), qui, després d’haver parlat amb mi i haver llegit l’informe, en va elaborar un altre amb consells i suggeriments pedagògics per tal de fer-me la vida més fàcil i evitar que aparegués una crisi. Mentre el redactava, em va informar que alguns professors es mostren més empàtics si saben que t’autolesiones. Si no, pensen que el teu trastorn deu ser una bestiesa: pensen que, al cap i a la fi, si tinguessis res seriós no podries estudiar. Teoria, lliçó 1: no es pot ser estudiant i tenir problemes de salut mental alhora. Pràctica, lliçó 1: vols ser tinguda en compte? Desperta el morbo.

Un cop va haver enllestit l’informe, el va enviar al Cap d’Estudis de la meva carrera perquè, tal com marca el protocol de la Universitat, l’enviés als meus professors. Com he dit, les situacions estressants on se m’avalua atrauen salvatjament el meu TLP. Va arribar l’època d’exàmens i, un dia que en tenia un, vaig patir una crisi. Vaig anar a Urgències, on em van atendre i tractar. No em vaig poder presentar a l’examen. L’endemà, estant millor, vaig escriure a la professora comunicant-li que havia tingut una crisi relacionada amb allò que posava a l’informe, i vaig adjuntar-li el justificant d’Urgències. La professora em va respondre al cap d’una estona: no en tenia ni idea, del meu cas, mai no havia rebut l’informe. A més a més, quan havia preguntat al Cap d’Estudis per què no li n’havia dit res, aquest li havia respost que era responsabilitat meva, enviar-lo, i no pas seva.

El psicòleg del SAE m’ho va desmentir: el protocol diu que ha de ser el Cap d’Estudis, qui enviï els informes. Al cap d’una estona, vaig rebre un missatge del Cap d’Estudis. Em deia que s’havia assabentat que no havia anat a l’examen (!), que, si tornava a passar, en cap cas tindria dret a tornar-los a fer, i que tampoc tenia dret, tal com suggereix el meu informe, a fer-los sola. L’alternativa que m’oferia era fer els exàmens a l’aula normal (amb 50 o 60 persones) on se’m permetria d’asseure’m davant sense cap altre alumne al costat o a la fila del darrere. Alternativa: un aula ben plena de gent i jo sola asseguda davant de tot, quan l’informe explica de manera molt entenedora que fer que la persona se senti assenyalada augmenta el risc de crisi. Ara bé, el missatge anava acompanyat del colofó següent: pots superar aquesta assignatura sense problemes! Teoria, lliçó 2: pots aprovar assignatures però no pots esperar que respectin la idiosincràsia que es deriva del teu trastorn.

Al final he deixat la carrera. Tot i així, no me’n puc estar, d’explicar que a la meva Universitat el criteri mèdic no és vinculant, que el respecte per les persones amb problemes de salut mental és completament a les mans de la bondat de cada professor i que la decisió final respecte el benestar d’aquestes persones depèn de l’arbitrarietat i l’autoritat dels diferents Caps d’Estudis. Potser si als rànquings mundials les persones fóssim una variable, la Universitat abandonaria la via de la irracionalitat evident i abraçaria la de la sensatesa i l’empatia.

Aimar