Explicar a una companya el meu trastorn em fa adonar que la millor manera de parlar-ne és des de la quotidianitat, com qui pateix qualsevol altra malaltia.
Tot va començar amb la següent frase: “Em generes curiositat”. Fins aleshores, havíem anat parlant a batzegades de temes referents a la nostra vida personal, però sense entrar en detalls. En veure que el seu interès era real i sentit, vaig obrir el meu cor cap a ella. Tot s´ha de dir, m´ho va posar molt fàcil.
Un dels dimarts que em vaig quedar a dinar a l´escola, quan ja estàvem apunt d´acabar, em va convidar a prendre un “roïbos” a la sala de mestres. La conversa va fluir amb tanta naturalitat… En aquell moment vaig fer la següent reflexió: Cal fer un simposi per exposar que pateixo un trastorn mental?
Revelar-ho o no és una decisió molt personal. En el meu cas hi ha hagut una evolució. Vaig participar al llibre “Estigma” sota l´anonimat, i ara el trenco. Perquè la meva opció actual és apostar per la lluita contra l´estigma. I la millor manera de fer-ho, des del meu punt de vista, és parlar-ne sense por, i si surt l’ocasió de fer-ho, com ja he dit, des de la quotidianitat.
Carregant, un moment, si us plau