Entrevista a Oriol Fernández, director del programa La família Barris de Betevé

“A una entrevista de feina em van dir: “si anem a gravar, el que vull veure és el brot”. No m’ho podia creure”

Quan vam arribar a l’edifici de Betevé, l’Oriol ens va rebre amb els braços oberts i ens va acompanyar fins la redacció dels programes de la cadena. Tot just veníem de gravar una entrevista per al programa que ell dirigeix, La família Barris, però aquest cop li tocava a ell posar-se davant la càmera i la gravadora. “No estic acostumat a que em facin entrevistes, normalment les faig jo”.

L’Oriol Fernández és periodista i actualment és el director del programa La família Barris, a Betevé, que tracta diverses temàtiques relacionades amb els barris de Barcelona. Cada programa, un barri diferent. Des de fa un temps també ha incorporat una secció on pretén donar veu a la diversitat que habita els carrers de la ciutat. Parlem amb ell sobre periodisme, salut mental i estigma.

Com va sorgir l’idea de fer aquesta secció?

Quan vaig arribar al programa aquesta secció ja existia. La feia un noi amb mobilitat reduïda que explicava l’accessibilitat i les barreres arquitectòniques de cada barri. Un cop vam fer tots els barris va ser quan vaig pensar que potser seria interessant canviar una mica la secció i parlar de persones diverses, ja sigui per salut mental, diversitat funcional, etc. Persones que quan surten als mitjans moltes vegades ho fan en contextos negatius. Vaig pensar que ens podien explicar moltes coses interessants. I en el primer en què vaig pensar va ser en la salut mental, un tema que ens afecta a tots. Va ser quan vaig anar a Obertament i em vaig reunir amb l’Ariadna, la responsable de premsa i portaveus. Li vaig explicar que volia que alguna persona amb experiència pròpia fes de reportera i que, des de la seva visió, la seva perspectiva, ens pogués acostar a temes relacionats amb la salut mental a través dels reportatges que ella volgués. La veritat és que l’experiència amb la Geor Giner va ser molt bona.

En aquest sentit, creus que els mitjans de comunicació tracten bé la temàtica de salut mental?

No. Mira, jo no m’ho havia ni plantejat fins que va venir Obertament, en aquesta sala on som ara, fa uns quants anys, a fer una xerrada sobre com havíem de tractar els problemes de salut mental els periodistes. Gràcies a aquest taller vaig reflexionar molt. Per exemple, jo l’esquizofrènia la vivia com una cosa que em feia por perquè qualsevol notícia, i avui en dia encara passa, als mitjans de comunicació és “tal persona ha matat a algú i era esquizofrènic”. Tu ho escoltes i ni t’ho planteges. Quan va venir Obertament em va fer pensar: per què haig de dir que tenia esquizofrènia? Aporta alguna cosa? Això vol dir que totes les persones amb esquizofrènia són violentes?. Qualsevol persona pot ser dolenta, independentment de si té o no un trastorn diagnosticat. Crec que la manera en què nosaltres parlem i tractem els temes és súper important per acabar amb l’estigma que pateixen les persones que tenen un diagnòstic.

Va ser el primer contacte que tenies amb Obertament o ja la coneixies?

Sí, va ser el primer contacte. I després d’aquí vaig veure algunes coses que feien al metro, que ficaven un sofà i anaven persones a parlar sobre el seu diagnòstic de salut mental.

Amb quins problemes es poden trobar els periodistes a l’hora d’abordar una temàtica de salut mental? T’has trobat amb algun exemple concret?

Primer de tot, sobretot als informatius, la rapidesa en què has de fer la notícia, i després que ningú t’ha ensenyat com has de tractar aquests temes. No saps si pots o no preguntar quin diagnòstic té, si aporta alguna cosa, o no, saber el diagnòstic. També, no caure en el sensacionalisme. Quan treballava a TV3 a l’Entre línies, vaig fer un documental amb un noi que tenia un diagnòstic d’esquizofrènia. Vam estar dues setmanes amb ell. Aquí va ser on veritablement vaig conèixer què era l’esquizofrènia, i d’una manera molt global. Però si vas a una entrevista, d’un dia, d’unes hores o minuts, no estàs preparat per tractar aquests temes i no saps si ho fas bé o no. Tenim poc temps i poca educació en això, i és un problema. També ens passa amb altres temàtiques com la violència de gènere, per exemple. Fins que et venen entitats com Obertament i et diuen: “eh! vigileu, perquè podeu fer mal a les persones que tenen un diagnòstic”.

I quan vas fer el documental amb el noi que tenia esquizofrènia, com va ser l’evolució que vas viure?

Va ser una passada, perquè vaig conèixer a la persona. Com deia abans, l’esquizofrènia era una cosa que em feia por. El temps que vaig compartir amb ell em va fer canviar la percepció. Vaig poder conèixer el trastorn i com el vivia la persona, un noi molt actiu que tenia un programa a Ràdio Nikosia boníssim. Va ser una gran experiència, em va fascinar.

Quina importància creus que té el testimoni de la primera persona, la persona que pateix un problema de salut mental, als mitjans de comunicació?

És súper important, sobretot perquè hi ha molta gent que segurament està a casa seva que té un diagnòstic i que ho porta amagat. Sempre, quan algú surt al davant d’una càmera i explica sense vergonya, sense por, que té algun trastorn, trobo que és molt important. Penso: “per què s’han d’amagar? Sembla que faci por, no? Por del que tinc perquè em miraran malament.” No, sempre dic que és molt valent la gent que t’explica davant d’una càmera “pues sí, tinc un diagnòstic, i què passa?” Crec que ajuda molt a la gent que està tancada, que no vol parlar-ne i que té por de dir allò que tenen.

Has parlat també una mica dels problemes que tenen els periodistes a l’hora d’abordar la salut mental. Com podem ajudar, entitats com Obertament, als professionals del periodisme a abordar aquestes temàtiques millor?

Doncs jo crec que és súper important que seguiu fent les xerrades als mitjans de comunicació. A més, al taller em van donar un dossier amb informació d’utilitat com quina paraula és correcte, quina incorrecta... Una paraula mal utilitzada pot fer molt mal a una persona. Clar, són eines que t’has d’anar mirant, però que són molt útils tenir-les a mà quan has de cobrir segons quines temàtiques relacionades amb la salut mental. És molt important que entitats que saben i que tracten aquest tema t’expliquin de quina manera parlar-ne sense fer mal a la persona de la qual estem informant.

Ja per acabar, creus que l’abordatge en salut mental dels mitjans ha millorat?

Jo diferenciaria televisions públiques i privades. Crec que a Catalunya, Betevé, per exemple, TV3 i TVE també, tracten aquesta temàtica amb molt més respecte que les televisions privades, que fan de tot un sensacionalisme i no t’expliquen res. Busquen la imatge, l’impacte, però res més. Fa un temps em van fer una entrevista de feina per a un programa d’una cadena privada d’àmbit estatal, no diré el nom. Durant l’entrevista em van comentar que parlarien de diferents temes, com l'esquizofrènia. La persona que em va fer l’entrevista, una persona molt famosa, em va dir: “si anem a gravar, jo el que vull veure és el brot”. No m’ho podia creure. Li vaig respondre “què has dit?”, i em va tornar a repetir “és que m’interessa el brot”. Però tu creus que un brot pot definir a una persona? Què aporta veure un brot? La imatge? Tot i que finalment em van agafar, vaig renunciar a aquesta feina.