No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

“La tasca del professorat és ajudar els alumnes, també a que creixin com a persones”

Imatge - Header
Divendres, 01 Mai 2020 08:11

Al acabar la primera xerrada per famílies sobre salut mental i adolescents, la Gemma ens mira contenta per la bona recepció que ha tingut. No s’esperava que hi hagués tanta gent a aquestes hores de la tarda. Aquesta bona rebuda no és més que el principi d’un gran recorregut que tot just comença amb famílies del Vallès Oriental. Ens acompanya a una sala de l’enorme Biblioteca Roca Umbert de Granollers, on sempre hi ha molt moviment, i avui no és excepció.

La Gemma és la formadora principal del projecte What’s up! Com vas de salut mental? des dels seus inicis. Va començar amb professorat i centres educatius de tota Catalunya, ha elaborat part del contingut didàctic del projecte, fins a arribar a aquest 2020, quan ha pogut començar a consolidar l’estratègia 360 formant també a famílies i espais de lleure educatiu. Parlem amb ella sobre aquest viatge d’implementació global, les pors dels professionals i la rebuda del projecte.

Quines creus que són les motivacions principals per realitzar el projecte?

Poden haver-hi moltes motivacions. La iniciativa per realitzar el projecte pot venir des del centre a escala general, l’equip directiu, que és el més desitjable, ja que significa que està implicat i vol incloure el treball en salut mental dins del seu projecte educatiu de centre; o des de l’equip docent, perquè potser té una necessitat concreta en un curs. Sigui quina sigui la raó, sempre de rerefons i com a objectiu hi ha la millora de l’ambient i la millora de les relacions, sigui alumnat-professorat o entre alumnes.

Quina resposta acostuma a haver-hi per part del professorat?

En un principi, quan contacten amb nosaltres, a no ser que sigui un centre que està molt avesat en treballar salut mental i emocions, que són pocs i puntuals, la gran majoria tenen respecte. Respecte a la temàtica perquè no saben com treballar-la i si hi haurà implicació personal o no. Després, quan els hi expliques el projecte, aquesta actitud defensiva va baixant una miqueta, i quan comencen a treballar és quan notes el canvi. És aleshores quan se n’adonen que no cal ser un expert en salut mental per parlar-ne perquè parlar de salut mental és súper fàcil, ja que tots tenim salut mental. A més, parlar-ne implica una millora en la relació amb el teu alumne, una millora en les seves relacions personals. És llavors quan totes aquestes pors que arrossegaven s’esvaeixen.

I els alumnes manifesten algun tipus de por? T’ha arribat cap comentari?

Els alumnes tenen dues reaccions. La primera és d’incredulitat: “de què m’estàs parlant? Què és això de salut mental? M’estàs dient que tinc un problema?” De manera social hem associat que quan parlem de salut mental és només quan tenim un problema de salut mental. No es parla de salut mental com un fet continu que tots tenim des del moment que naixem. Aleshores, quan als alumnes se’ls hi parla de salut mental, ràpidament ho relacionen amb un problema.

La segona reacció és riures, ”cachondeo” una miqueta. Ara bé, si el professorat aconsegueix centrar-los, aconsegueix dur-los pel camí que els hi recomanem; aleshores la reacció és súper bona perquè tenen molts menys prejudicis i molts menys estigmes que els adults. Són molt més oberts, comprensius i empàtics del que pensem, i quan hi entren, hi entren de ple. És brutal.

Aquesta resposta, varia molt un cop ha finalitzat el procés? És a dir, notes un abans i després?

Sí, i tant. Tot i que també depèn molt de com ho hagi treballat el professor. El professorat és una figura indispensable i un filtre. Segons com el professorat ho treballi, transmeti i visqui, tindràs una resposta en l’alumnat. Tenim la sort que normalment el professorat que està implicat és perquè hi creu i està sensibilitzat. Aleshores hi posa molt de la seva part i, per tant, la resposta que veiem en l’alumnat és molt bona. Però sí, hi ha un canvi molt gran. Els professors t’ho diuen, de començar que no diuen com se senten, com estan, ni res, a acabar posant-se una professora davant a dir “mira, és que avui estic nerviosa, o avui estic trista” i parlar-ne i entendre’s conjuntament. Es tracta de parlar de com em sento, el que facilita parlar de salut mental.

Quina és la preocupació més gran del professorat?

Potser ells no són conscients, però tu des de fora ho veus, i és la por. És un respecte que frega la por brutal, perquè no tenen molt clar què és salut mental i com poden ajudar als alumnes a tenir una bona salut mental. Al principi s’acosten amb molta por i respecte perquè no tenen ni idea del tema. Quan tu els hi preguntes què és salut mental, no ho saben. I els hi preguntes després si tenen salut mental, i diuen que no. Però de mica en mica, i segons es treballa el projecte, això va canviant.

Quina eina o necessitat trobes que ha sigut més recalcada pel professorat?

El que els professors valoren molt és que les propostes didàctiques siguin des de la seva matèria i estigui la salut mental totalment integrada amb ella. Què vol dir això? Doncs que ells no necessiten ser experts en salut mental, que poden estar treballant estadística a matemàtiques i a la vegada parlant de salut mental. El professor de mates té algun coneixement més enllà de la seva matèria? No, no és necessari; no és psicòleg ni psiquiatre, però fent una enquesta sobre salut mental ell fa la seva matèria, el seu currículum, i de manera indirecta està sensibilitzant.

Què és el que més t’ha sobtat de tot el procés?

La resposta dels joves és molt impactant. Et trobes amb casos en que trenquen barreres i estigmes. Són molt més lliures, transparents i tenen més facilitat per relacionar-se amb temàtiques de salut mental. Realment quan empatitzen, quan són conscients que la salut mental està en tothom i entenen el que implica tenir un problema de salut mental, aleshores l’abracen completament. Ho hem vist: companys i companyes d’aula que just arribaven després d’un ingrés o d’un episodi i, ostres, com els companys els rebien i recolzaven.

Ara acabem de fer una formació amb famílies i s’ha apropat una mare i ens ha dit “ostres, jo abans d’explicar-ho a les famílies, vaig demanar a l’escola que ho treballés amb els alumnes, i la rebuda que va tenir la meva filla va ser brutal. Va passar de no voler anar a l’institut i rebre missatges de “que estàs, de vacances?” a què li donessin suport i missatges de “com estàs? Et podem ajudar?””. Clar, tot això fa que la recuperació sigui molt més ràpida i molt més forta. És això, la reacció dels alumnes sempre, sempre, sempre sorprèn, perquè t’adones que realment tots els prejudicis i tot l’estigma està als adults. Els tenim al cap ficats i els anem traspassant.

Quin és el pla de millora respecte a salut mental que més es necessita o allò en el que creus que s’ha de realitzar un canvi radical?

L’escola és un lloc de transmissió cultural que difon els valors i continguts que marca la societat. La família de què beu? Doncs dels estereotips, de la cultura que hi ha a la societat i els valors que es transpiren. Aleshores, crec que el pla d’acció ha de ser totalment holístic i global, perquè pots treballar-ho a la família, però si després l’escola va per una altra banda, no es trobaran. Es necessita incidir en tots els àmbits d’un jove perquè el canvi sigui real.

Quines han sigut les passes més complicades a l’hora de crear el pla? I a l’hora d’implementar-l’ho?

A l’hora de crear-lo va ser realitzar propostes didàctiques en què es treballés la salut mental de manera accessible, propera i que no espantés dins la matèria escolar. Calia mirar que no només l’orientador i el tutor parlessin de salut mental, sinó que fos tot l’equip docent. S’havien de fer propostes didàctiques que estiguessin dins del currículum i que a la vegada treballessin salut mental, que donés joc a les dues coses. Si això estava ben fet, aleshores aconseguíem que el docent, en sentir-se segur amb la seva matèria, no li fes por implementar la proposta.

A l’hora de la implementació, la dificultat que trobàvem eren les reticències, la por i el respecte a parlar de salut mental, perquè el professorat no sabia fins a quin punt treballar la salut mental implicava que ells fessin de psicòlegs o psiquiatres, o si potser els hi estàvem demanant que diagnostiquessin un trastorn de salut mental; no sabien què és el que els hi demanaríem, aleshores aquesta por els frenava. Una vegada superat això, un segon fre era la por de com parlar de salut mental quan l’àmbit d’expertesa és un altre com ciències ambientals o llengües. Però una vegada se’ls hi explica bé el projecte, entenen que no cal que canviïn el currículum i les classes que tenen preparades i, molt menys, que siguin experts o diagnostiquin a ningú, aquesta por se supera i la implementació va súper bé.

Què li diries a una persona que dubta de si implementar o, inclús, de si és necessari el projecte?

Si dubta de si és necessari el projecte, que miri el seu entorn. Una de cada quatre persones ha patit, pateix o patirà un problema de salut mental. Vull dir, és cabdal començar a parlar-ho. Ja no només per l’impacte, sinó per la responsabilitat que tens cap als teus alumnes. La tasca del professorat és ajudar els alumnes no només a què treguin bones notes, sinó també a que creixin com a persones. I per créixer com a persones els has d’ajudar a fer que gestionin les seves emocions, a què parlin de salut mental, a què l’integrin en el seu dia a dia. La persona que dubta és realment explicar-li bé el projecte, que se n’adoni que l’únic que li demanem és que sigui expert en la seva matèria i que l’altre sorgeix sol. Una vegada ell ha entès això, ja està fet.

Per què creus que hi ha la necessitat d’abordar tot l’entorn de l’alumnat?

Perquè som éssers socials, no som animals que vivim aïllats en una cova. Som éssers socials, ens eduquem dins d’una cultura i, per tant, anem assimilant que els processos d’educació i aprenentatge es donen en tots els entorns de la nostra vida. Es donen quan estic a casa amb la família, quan estic amb els amics, a l’aula i, fins i tot, veient una pel·lícula. Estem aprenent constantment d’aquestes diferents intervencions i, per tant, és imprescindible actuar dins la globalitat, no des d’un entorn aïllat.

Carregant, un moment, si us plau