No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Salut mental i confinament: la visió de l'activisme

Divendres, 01 Mai 2020 12:48

Durant els darrers dies hem sentit molt a parlar sobre com estan vivint certs col·lectius el confinament, el fet de no poder sortir de casa, de viure amb la por o l’angoixa que pot comportar aquesta pandèmia. Un d’aquests col·lectius ha estat el de la salut mental. Hem pogut llegir o escoltar, a diferents mitjans, que eren un col·lectiu vulnerable o les possibles afectacions que podia tenir el confinament a nivell psicològic, per a tothom, però molt especialment per aquells que ja tenen un diagnòstic. Com tot, la realitat és variada i complexa, també entre les persones que han passat o estan passant per un problema de salut mental. Per sortir de dubtes i donar veu a diferents realitats, hem preguntat a algunes de les nostres activistes com estan vivint aquests dies de confinament i incertesa. Aquestes han sigut les seves respostes:

Rosa María García - 52 anys - Pensionista

Una de les coses positives que pot comportar el confinament és reafirmar que existeix una xarxa d’activisme i grups d’ajuda mútua que realment funciona. Ara mateix, existeixen 22 espais virtuals on s’utilitzen les eines virtuals que ja teníem abans d’aquesta situació. Alguns són GAM’s que ja existien, però d’altres són espais nous que “compartim” amb persones sense trastorn mental. L’hem obert a gent de fora del col·lectiu per tal d’acompanyar-nos entre tots i parlar de coses que ens ajudin a entendre que no estem sols i, alhora, omplin una mica el temps. És important tenir un espai on expressar el teu malestar. A més, com sempre comencem a les 16h, ens podem estructurar el dia segons això. Com a col·lectiu, crec que ho estem processant molt bé: coneixem la simptomatologia i ens resulta habitual. El problema podria estar en sobreadaptar-nos a estar en casa, com si després haguéssim de tornar a superar una agorafòbia.

D’altra banda, tenir massa temps pot resultar un problema, ja que pots caure en comportaments que creies que ja tenies superats. Jo temia que se m’activessin més les veus i les al·lucinacions. Però no, estic com sempre, i això em tranquil·litza; com també saber que tinc companys amb qui poder parlar d’això si arribés un punt en què passés. Si tinc una al·lucinació recurrent o que apareix més del que és habitual, parlo amb algú sobre ella i automàticament es regula. Al cap i a la fi, es nodreixen del meu entorn, del que visc, veig i sento. Tot i que no m’espanten perquè la seva companyia és natural per mi, és important que es mantinguin al mateix nivell. Parlar amb sinceritat amb les meves filles de com ens sentim i mantenir una rutina el més semblant al nostre dia a dia també és vital. Si es fa una separació entre l’abans i l’ara, després costa més retornar al mateix nivell de vida. A més, em prohibeixo entrar a l’habitació per una altra cosa que no sigui dormir, així m’allunyo d’associar la situació actual amb el que vaig passar quan tenia depressió i agorafòbia. És molt important seguir amb la nostra vida, fer-nos costat i entendre’ns els uns als altres.

Elisenda Reinés - 26 anys - periodista

Com porto el confinament? Com estic? No m’havia parat a pensar-ho de veritat fins avui i m’ha sorprès la meva resposta.

Estic molt millor del que hagués imaginat. A pesar de la crisi econòmica que patim de prop i l’angoixa que genera la incertesa i els plans en pausa, em veig forta, segura i optimista.

També realista... no és fàcil i el que vivim ens colpeja com una autèntica muntanya russa d’emocions; però el fet d’haver patit abans una malaltia de salut mental, ha fet que ara tingui les eines per pair una situació així de complexa on l’ansietat i les pors tenen més protagonisme del que voldríem.

Haver après a comprendre com estic i per què actuo i pateixo, fa que sigui capaç de reconduir –no sense esforç- el meu estat d’ànim. Haver après a normalitzar el patiment i el neguit... em permeten no sentir-me tan estranya ara.

Estic tranquil·la. M’escolto. M’analitzo. Anticipo però intento que sigui en positiu. És cert que no puc fer-ho sempre, sóc humana; però em sento afortunada no només per les petites coses que ara potser valorem tots més -salut, família, amics...- sinó per tenir aquestes eines que m’ha donat la teràpia. Perquè saber què ens passa, per què sofrim i acceptar-ho sense perjudicis ens permet avançar més de pressa i posar les falques necessàries en cada moment.

Ara més que mai, sóc conscient d’aquesta perspectiva, d’aquest aprenentatge. I això és el que voldré mantenir un cop tornem a la realitat. És l’únic vertader objectiu que em poso aquests dies: seguir pensant amb la importància de conèixer-nos, de què ens diem i de com l’estat d’ànim i el físic són un tot. Seguir pensant amb la importància de cuidar-nos i d’entendre’ns per després poder cuidar als altres. En definitiva, cap més propòsit que recordar-me que al final del dia, som més forts del que ens pensem.

Blanca Aguilera - 41 anys - Infermera

Tot i que estic estable i activa i sóc capaç de treure la part positiva de cada dia sense reforç psicològic, el confinament m’està resultat molt dur perquè em manté allunyada de la meva filla de 7 anys. El seu pare i jo tenim custòdia compartida, i es troba confinada amb ell perquè la meva mare, que és molt gran i té patologies prèvies, està a casa. El centre on estava ha tancat, pel que ara mateix viu amb nosaltres i no ens podem arriscar. 

Estic acostumada a estar a casa tenint cura de la mare; en aquest sentit, tots els mesos previs al confinament van ser un entrenament. Té demència i parkinson, així que hem de vigilar que no caigui. Tot i que el que més m’afecta emocionalment és que a estones no em reconeix, i això és molt dur. A això se li suma el neguiteig de no saber quan acabarà aquesta situació, el que em fa pensar en quant temps només podré veure a la meva filla a través d’una pantalla. Així i tot, intento ser positiva i no donar-li massa voltes. Sóc molt responsable amb la medicació, porto una vida molt ordenada, dormo les meves hores i descanso una mica més del normal. Hem d’aprofitar al màxim i intentar treure el millor de la situació, no focalitzar-nos en els desavantatges.

Patrícia - 36 anys - Atenció al públic (a l’atur)

Tinc l’avantatge que quan tot va començar estava estable. Tot i així, vivint amb una nena de 5 anys en 60m² sense terrat ni cap lloc on sortir, és complicat. Em molesta la gent que compta els dies. Si penso que ja en portem més de 40, se’m fa tot un món; prefereixo perdre la noció del temps. Fins i tot m’he tret el rellotge, així en sóc menys conscient, i això em tranquil·litza psicològicament. No tinc por a la pandèmia, i menys estant estable. A més, compto amb medicació de rescat que em va receptar la meva psiquiatra, encara que no l’utilitzi; tenir la farmaciola per si de cas em proporciona pau. També em tranquil·litza saber com dominar la depressió i l'ansietat. Com he tingut episodis al llarg de la meva vida, al primer símptoma, ho reconec. Em poso en la pell d'algú que pateix un atac d’ansietat per primer cop aquests dies i em sembla horrible! Aquesta persona no té cap guia ni accés a recursos en moments així. Evidentment, si em passés a mi, també ho passaria fatal, però em tranquil·litza els coneixements que tinc.

El que sí que em noto alerta de que la meva filla no mostri cap símptoma de res preocupant. Sí que està més estressada, sensible i no vol menjar, però és normal en aquesta situació. No m’agrada pensar que podria desenvolupar algun problema com el meu. És una por que aquests dies s’accentua. A causa de la meva malaltia, pot ser que em preocupi més per aquests aspectes. Està clar que els pilars bàsics de menjar i patrons de son han d’estar endreçats, però la resta es pot anar fluint amb el que el cos et demani sense obsessionar-se amb què els nens estan perdent el curs i coses d’aquest estil. Els nens aprendran molt de tot això, igual que nosaltres. 

Anònim - 28 anys - Administració

Visc en un pis compartit amb la meva parella i altres companys. En general estem bé, però com passem més temps junts, també sorgeixen més malentesos de convivència. Feia molta vida social al carrer, pel que estar tancada tants dies seguits se'm fa molt agobiant, sobretot perquè no sabem la data límit. Provo de fer tot el que diu el manual: surto molt al balcó, cada matí em vesteixo i em maquillo; tot igual, com si anés a sortir, menys posar-me les sabates. També estic fent més esport que mai i redescobrint els jocs de taula, alhora que intento seguir la meva dieta, tot i no trobar tot el necessari als supermercats. Seguir la rutina diària i el suport de la meva gent és el que m’ajuda a estar estable. El que més em costa és no veure els amics, el contacte físic. Per més que juguem al bingo online, no és el mateix. En general estic hipersensible, fins i tot em vaig emocionar fent una trucada amb mons pares i la gata!

Amb els companys de feina tinc molta sort perquè ara tenim un tracte més proper de donar-nos ànims. Descobrim així que som un equip i estem cohesionats; col·laborem perquè la feina surti. Potser algú diu “avui és que no puc”, i cada dia pot ser un diferent, però sempre ens fem costat mútuament. Comunicar-se per pantalles facilita parlar d’emocions, no fa tanta vergonya; veus més a la persona que parla. Sabem que si un falla, l’altre està allà per donar-li suport.

 

Si vols conèixer més històries sobre confinament i salut mental, al blog trobaràs més relats!

Carregant, un moment, si us plau