No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

"Creia que no em curaria mai. Pensava que l’única sortida era el suïcidi"

Dimecres, 18 Setembre 2019 14:37

12/9/2019 - La Mary és activista d’Obertament. Abans treballava com auxiliar clínic, sempre li ha agradat ajudar a la gent. Durant els darrers anys ha participat a la Comissió Mixta de Salut Mental de Girona i ha fet activisme amb Obertament, una tasca que cada cop li omple més. Amb motiu del Dia Mundial per la prevenció del Suïcidi i el Dia Mundial de la Salut Mental, parlem amb ella sobre estigma, salut mental i suïcidi:

Què t’impulsa a voler parlar sobre el suïcidi?

El fet d’haver passat per l’experiència i haver patit estigma. I perquè és molt important parlar-ne perquè no hi hagi aquests prejudicis. Per altra banda vull donar també el missatge de que hi ha esperança i que hi ha sortida.

 

Com definiries l’estigma del suïcidi?

Depenent de la cultura el suïcidi serà ben vist o mal vist, depenent de l’educació que hem rebut. Aquí es pateix molta vergonya . No només per la persona que ha sobreviscut sinó també pels familiars. La religió hi té molt a veure: si la persona atempta contra la vida, atempta contra la voluntat de Déu. I si ho aconsegueix no entrarà en el regne dels cels. Per tant, la família ha de sentir vergonya. Si la persona sobreviu ha de sentir penediment. Si aquest mateix fet passés al Japó en una altra època...per exemple el ritual de l’arakiri, el feien els samurais per morir amb honor. I es duia a terme davant d’un públic que li mereixia respecte i l’aprovaven. Ningú neix amb prejudicis! Els adquirim pel que veiem i sentim del nostre entorn.

 

Per aquesta raó, quin paper haurien de tenir els mitjans de comunicació?

Es parla molt poc sobre el tema i no l’enfoquen de forma adequada. Caldria donar més veu a les persones que han passat per aquesta vivència. Parlar de què t’hi porta, parlar de salut mental, de situacions d’abusos o qualsevol vivència que generi patiment. Donar veu als col·lectius en aquest sentit vulnerables que pateixen discriminació social com és el cas de les persones LGTBIQ. I no anar al morbo ni a frivolitzar la qüestió, cal anar a buscar l’arrel del problema.

 

Com creus que afecta el tractament mediàtic a qui té ideació de treure’s la vida o qui s’està recuperant d’una temptativa?

Jo per exemple no vaig saber on acudir, estava sola, perduda, sense trobar cap solució, M’hagués ajudat veure algun testimoni que em donés esperança, que transmetés que d’això te’n surts. Cadascú troba quina és la seva sortida però si més no, veure que hi ha maneres.

 

A que es devia aquesta soledat tan extrema que comentes?

A la incomprensió absoluta per part de tot el meu entorn del que a mi m’estava passant. Fins i tot el psiquiatre em tractava de cínica, no entenia el meu patiment. Em trobava més sola que la una! Ningú sabia fins a quin punt patia. Jo creia que no em curaria mai i que allò no tenia solució. Per això vaig pensar que l’única sortida era treure’m la vida.

 

I després, quina va ser la reacció del teu entorn un cop vas fer la temptativa?

Vaig tenir diversos intents. En el darrer vaig acabar a la UCI i aquí va ser quan la família va començar a entendre que havia de canviar. Com a mínim van començar a entendre fins a quin punt estava malament.

Al mateix temps jo també vaig canviar a partir d’aquí. Vaig començar a canviar de rumb, a voler-me en sortir. A tornar a buscar un sentit.

 

I quin sentit vas trobar?

La descoberta de l’activisme per lluitar contra l’estigma de la salut mental, que m’ha permès anar llegint, coneixent, volent fer més i saber més sobre tot aquest món. I aquest ha estat el camí per mi. També vaig canviar de psiquiatre i tot l’equip mèdic. Això també hi va fer molt! Tot plegat va fer un gir positiu i vaig anar agafant confiança.

 

I ara com estàs?

Ara porto 7 anys en tot aquest procés de millora. Abans portava anys i anys de patiment, des dels 23 que em van diagnosticar. De vegades encara passo per fases més dolentes, però vaig fent: quan toca estar al llit doncs toca estar al llit i miro d’estar el més bé possible.

 

Has après alguna cosa en tot aquest temps?

He après que per molt fosc que es vegi el pou i per molt temps que t’hi passis, sempre acaba apareixent una llum i una escala.

 

Un darrer missatge pels mitjans de comunicació?

Tots hem de pensar que els prejudicis igual com els hem adquirit ens en podem alliberar. Ens podem treure tot això del damunt i a partir d’aquí educar als que venen darrera. Així ens anirà molt millor a tots!

Carregant, un moment, si us plau