Confinament

Veig cada vegada més a prop el final del confinament, amb la il·lusió de tornar a veure la meva gent. La ciutat està trista no hi ha gent, tothom ben tapat... Trobo a faltar la mirada d'aquella àvia demanant que m'aixequi del seient. La mirada del nen petit fent preguntes als seus familiars. La gent parlant i rient.

La meva ciutat ara té por, però mor de desig de passejar per la platja, prendre una beguda amb els amics a la terrassa del bar. I fer aquells menjars espectaculars amb la sobretaula explicant acudits.

Cada dia somric, perquè queda poc per veure a tothom. Això sí, aquell dia serà el dia de les abraçades i de l'estima. Perquè m'he adonat que sense la gent a la què estimo i m'estima, no sé viure.