Malalties invisibles, malalts invisibles

El passat mes d'abril vaig anar a la visita del Tribunal Mèdic ja que estic de baixa per Trastorn d'Ansietat i Depressió Major. Les dues m'acompanyen des de la meva adolescència.

Era la segona vegada en la meva vida que passava per aquest procés i no tenía bon record del primer així que vaig decidir anar a aquesta segona visita preparada psicològicament per allò que em poguès trobar, però mai hagués imaginat el que em va passar.

Era el meu torn, vaig entrar a una consulta i vaig seure devant de la doctora. Em diu, "Tu em diràs...". Vaig imaginar que es referia a per què hi era, allà i vaig començar a explicar-li el motiu de la meva baixa de llarga durada. Vaig començar a parlar i als pocs segons em va tallar en sec per demanar-me un informe mèdic. No vaig tornar a parlar, i menys mal, perquè mentre jo buscava l'informe per donar-li, ella va mirar la pantalla del seu ordinador i de sobte va exclamar: "Vaja!! Un any i mig de baixa! I no t'han trucat abans? De cap lloc? Cap metge?... Ostres, que bé qué vius! No se com ho fas però jo haig de treballar per pagar les factures!"

Sonrient, va començar a llegir l'informe que jo li havia donat i va comentar que ella no l'entenia, aquell informe, ja que no era la seva especialitat i em va derivar a una propera visita amb una especialista en psiquiatria.

No vaig obrir la boca més en el que va durar la visita, li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Quan vaig sortir d'aquell centre vaig haver de seure abans d'entrar al metro per trobar tranquil·litat i forçes per tornar a casa. Vaig entrar a casa plorant, feta pols emocionalment per aquell judici ràpid, per veure com em faltaven al respecte i es reien davant la meva cara, i per acusar-me d'estar a casa sense fer res, com si estigués de vacances!

I va arribar el dia de la visita amb el psiquiatra el present mes de juny. Dos dies abans ja no dormia i tenia ansietat només de pensar com seria aquella segona visita.

La visita va ser en un to més tranquil, el doctor que em va atendre només articulava les paraules justes però jo era tan nerviosa que em tremolava el cos. Tot i que vaig preparar aquesta segona visita amb la meva psicòloga em va ser impossible no posar-me nerviosa. En 10-15 minuts li has d'explicar a un metge desconegut què és el que et passa, el que estàs fent per recuperar-te, que dedicar-te durant un temps de la teva vida a cuidar de la teva salut mental és el millor camí que ara mateix pots seguir però que aquest camí no es curt i li demanes una mica més de temps de la seva "ajuda".

Les paraules dol doctor van ser gairabé inexistents, només per fer-me alguna pregunta més referent a la meva salut no mental. Vaig sortir una mica més tranquil·la aquest cop però plena de pena per tota aquesta situació que em toca viure amb els metges de la Sanitat Pública i amb la sensació de que aquell metge tenia i té el meu destí més proper a les seves mans. Ara, espero una carta amb la resolució del meu cas.

Visc amb aquestes dues malalties des de l'adolescència i desgraciadament he de dir que els metges de la Seguretat Social, especialistes en psicologia i psiquiatria inclosos, deixen molt a desitjar amb el tracte als seus pacients. Se suposa que ells Sí t'han d'entendre i ajudar-te però l'únic que trobes són professionals que et fan sentir con una autèntica merda.

El meu nom és Mar, soc de Barcelona i tinc 39 anys. Aquesta és una petita part de la meva llarga història.