Llicenciat en Ciències de la COMUNICACIÓ

Es tracta d’una escena que guardem ben a fons a la retina degut al cinema. Retrobar-te, gairebé 20 anys més tard, amb antics companys d´universitat, té quelcom de màgic: el company inseparable, la noia que t’agradava, els que et queien més bé o malament… Observar al costat als cinc o sis personatges mediàtics que ocupen una posició destacada al món audiovisual, com la que la majoria somiava mentre estudiava la carrera, descobrir la vida de la resta, amb els seus canvis professionals, la família, els inevitables (o no) canvis físics. Un pot acumular estrés en aquest sector tan amic de les presses, no ho oblidem.

Jo arribava amb un petit inconvenient,  em plantava a la reunió tres hores després de l’inici, quan ja s’han fet grups i s’han iniciat múltiples converses (pendents? Qui sap?). En fi, entro i la meva timidesa i el temps passat fa que molta gent no et reconegui ni li soni la teva cara. El Facebook és un invent força recent i, si descomptem la súper orla que guardem la majoria, no hi ha gaires fotos públiques d’aquella època. Els ulls de tots creixen de cop degut a la sorpresa i a l’intent de posar nom al rostre del davant.

Fins aquí els nervis, l’escola de la salut mental també et dóna unes taules. Pots estar una mica decebut per la teva trajectòria laboral però ets a la reunió, no t’amagues, t’apropes a algú i …“como decíamos ayer”. És ben maco xerrar amb una persona que també té el tema de la salut mental com una prioritat, que lluita contra els prejudicis i t’aplaudeix pel valor de parlar obertament de la qüestió. Jo podria acumular una certa por irracional a la reacció dels companys o dubtar si a algú li han explicat alguna cosa de la meva vida sense gaire precisió. Fora preocupacions. Només el fet d’exposar sense complexes una ‘debilitat’ o ‘punt feble’ ja diu molt de la meva creixent autoestima.

La famosa nit potser algú haurà aconseguit una proposta de col·laboració professional o el resorgiment d’una amistat profunda. No és la meva situació, encara que puc dir orgullós que vaig anar i no em vaig sentir malament. En aquest punt hi haurà uns quants que es preguntaran què pinta la salut mental en tot això. Doncs la salut mental suposa una reconciliació amb el passat, valorar el que has fet, el que has viscut, sentir-te com la resta. Saps que has patit bastant, però qui no ha arrossegat problemes de qualsevol mena, dificultats a la feina, assumptes sentimentals? Quan anem a parlar a un mitjà de comunicació, volem que ens escoltin sense jutjar-nos, som generosos, no busquem béns materials ni elogis. Només sentir que en aquest joc de la vida hem voltat, hem caigut a una casella dolenta, hem anat cap enrera o hem estat algun torn sense avançar. Tot i així, no importa el que marquin els daus. No hi ha molts camins rectes, no gaudim de vides infinites però seguirem voltant i voltant…