El dia que vaig sortir de l'armari no volia sortir-ne

El 18 de novembre de 2011 vaig sortir en el programa de TV3 “Banda Ampla” conduït per la periodista Lídia Heredia. Crec que em van trucar 3 dies abans de sortir al programa per convidar-me a anar-hi i vaig convidar la meva ara ex parella a venir. Va accedir-hi, però amb recança.

Aquella setmana feia poc que m’havien diagnosticat apnea del son, estava molt més gras que ara i necessitava d’una màquina amb un tub per respirar a les nits. Encara la necessito. Recordo que el dia d’anar a TV3 em vaig llevar a les 4 de la matinada i a les 10 o les 11 de la nit jo estava tan adormit i cansat, que em semblava haver dit bestieses.

Durant el programa vaig intervenir unes tres vegades (minuts 12', 29' i 1:25'). La primera per dir que les persones amb trastorn mental demanàvem més recursos socials perquè jo crec que el nostre entorn és determinant per saber si evolucionarem millor o no.

La segona intervenció que vaig tenir va ser per negar-me a creure les enquestes que havien sortit en el programa dient que un 76% de les persones dirien que pateixen una malaltia mental, un 15% no, i la resta no sap o no contesta. Jo vaig manifestar el meu desacord amb l’enquesta tot dient que “el malalt mental no vol sortir de l’armari, a ell o a ella que el deixin viure en pau”. Si ara ho digués, diria “persones amb malaltia mental o trastorn mental”. El fet és que l’Enric Arqués, ara membre de la Junta d’Obertament, a continuació, va matisar que caldria haver preguntat “A qui li diríem?”. A qui li diríem que tinc un trastorn mental? Perquè si es tracta de la família, dels amics, o gent propera ens és més fàcil comunicar-ho, sense por a represàlies o discriminació.

Per tant, la meva “sortida de l’armari” va ser per dir que nosaltres “no volíem sortir de l’armari”. Una contradicció que, amb el pas del temps, ha deixat d’amoïnar-me, donat que a Obertament se’ns dóna formació específica per sortir-ne. I jo vaig sortir-ne una mica obligat per les circumstàncies en les que em trobava, perquè ja no treballava com abans i la meva situació personal feia que comencés a implicar-me més en els moviments associatius.

Evidentment, amb la formació que tinc ara com a activista per la salut mental, la meva intervenció hagués sigut millorable. Cert és que Obertament estava, ja, donant els primers passos com a entitat des de feia un any llavors.