"No tinguis depressió" - El testimoni de la Mabel

Una de les coses més complicades que m'he trobat en patir depressió és la dificultat d'explicar a coneguts i desconeguts de què es tracta, com es viu i què es pot fer per ajudar en la mesura del possible a qui en pateix. De fet, aquesta necessitat d'anar fent pedagogia i de lluitar constantment contra la desconeixença i prejudicis és un dels motius principals pels quals vaig decidir-me a fer el llibre Punt i coma: lluitant contra la depressió.

En la meva experiència em vaig trobar amb molts problemes amb la gent del meu voltant precisament per no saber fer-los entendre el que necessitava i què m’anava bé o malament. En el meu cas, a banda de la depressió sóc una persona insegura amb mi mateixa i també amb les relacions que tinc el meu entorn, amb qui m’estimo i amb qui m’importa. I la depressió no va fer més que augmentar aquest problema.

Per desgràcia, amb la malaltia la necessitat que em demostressin que estaven al meu costat va augmentar i es va tornar obsessiva. Exigia, demanava i gairebé obligava a que dia a dia em preguntessin per mi, amb l’afegit que no podia suportar que em preguntessin com estava. Era difícil per la gent del meu entorn i per mi mateixa, i va haver-hi gent amb la que no vam saber com gestionar-ho. Per culpa d'això tinc amics amb els que vam estar força temps malament i d'altres que he anat perdent. M’havia enfadat amb ells quan em feien la pregunta de “com estàs?”. Estava trista i m’afectava molt aquesta pregunta. Em semblava que se’n riguessin de mi, que en feien mofa, tot i que en cap cas era la seva intenció.

Jo reaccionava malament i pensava que com podia ser que preguntessin a una persona amb depressió que com estava. Doncs està malament. I a vegades jo responia de mala manera dient “malament”, o simplement “amb depressió” i em posava a plorar.

Amb el temps vaig anar aprenent, i la gent del meu entorn també, a descobrir les fórmules i maneres per a que tots poguéssim conviure de manera afectiva i efectiva mentre he patit la depressió. Però les pretextos, pensar que ja sabíem què era i com es tractava, els prejudicis i, en definitiva, la desconeixença sobre el tema han estat una llosa contra la que hem hagut de lluitar.

I quan he hagut de tractar amb desconeguts, sobretot a les xarxes socials, on vaig fer públic que patia depressió, la distància i la incomprensió s'han vist encara més accentuades. En el cas de Twitter, on les persones que em segueixen no són del meu entorn directe, ha estat on he rebut totes les crítiques, la majoria de manera  personal, tant directament com indirectament.

D’una banda hi ha persones que han respost directament a missatges meus on deia que ho passava malament dient-me que no ho havia de publicar i que no em feia cap bé dir-ho en públic. D’altra, hi ha persones que han publicat la seva opinió sobre el que feia sense mencionar-me, o citant-me directament.

Malgrat sabia que no ho havia de fer, en la majoria de casos he entrat a debat amb aquestes persones quan m’han criticat i sempre ha estat molt dur. Gairebé sempre no han sabut justificar per quin motiu no hi estan a favor. Però, tot i així, han defensat molt durament la seva postura tant contrària a la meva.

En conclusió, les seves opinions anaven enfocades a la idea de  no és necessari publicar la teva vida personal en una xarxa social. L’altre argument que tenien és que dir que no estava bé no era una cosa positiva i, per tant, la gent no n’ha de fer res. Per tant, passar-ho malament, o patir una malaltia d’aquest tipus, no és una cosa per compartir. Així doncs, ells consideren que és una cosa que has de mantenir en l’àmbit privat.

He rebut crítiques ridiculitzant-me, insultant-me i menyspreant el que patia. Suposo que el motiu principal ha estat que no consideren que el que patia sigui una malaltia. Entenc que la seva justificació deu ser que la depressió és una malaltia amb uns símptomes que pot patir qualsevol que no tingui depressió.

Pots patir tristesa, insomni o desig de morir sense haver de patir una depressió. De totes maneres, mai entendré de que la manca de comprensió i empatia et porti a voler fer mal a algú que declara estar patint.

Vull deixar clar que, malgrat tot, al llarg d’aquests mesos he rebut molt més suport que crítiques per part de gent que no coneixia. Des de la perspectiva que ens regala el pas del temps, valoro molt més tot el suport rebut que les crítiques.

Tot i així, no vull que les crítiques rebudes ni el dolor causat, quedin oblidades. No necessito cap disculpa, però sí desitjaria que les persones que no van comprendre i van criticar-me durament per fer pública la malaltia puguin fer un acte de reflexió sobre què és patir una depressió.

De totes les persones que m’han criticat, hi ha una que m’ha marcat profundament. Les seves crítiques, la gran majoria de manera indirecta (sense mencionar-me) han estat extremadament dures, descrivint-me, sense embuts, com a boja. Justificava les seves crítiques en el coneixement que considerava que té sobre la malaltia ja que conviu amb una persona que la pateix.

Aquesta altra persona necessita patir la malaltia d’una manera personal, privada, i pateix símptomes diferents als meus. Això li ha fet determinar que el meu patiment no és real perquè no és el mateix que el que coneix. Cap depressió és igual ni cap patiment és igual. Etiquetar les persones únicament en base a la nostra experiència és una barbaritat i una irresponsabilitat.

Al capdavall, fer públic i compartir que patim depressió no ens fa valents. Ens empodera per ajudar a altra gent. I això és el més bonic que m’ha regalat la malaltia.