Obertament
Per la salut mental, dona la cara
"No tinguis depressió" - El primer pas: parlar-ne
Aquesta entrada participa en la convocatòria que han organitzat Obertament i Next Door Publishers per al 7 d'abril, amb l'objectiu de visibilitzar la realitat de la depressió i lluitar contra l'estigma.
La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. L'Assumpta, el Miquel, la Maria, la Roser i la Dolors ho expliquen:
Assumpta: "Fa dos anys que pateixo ansietat i depressió. Durant aquest temps m'he sentit molt sola. No tinc fills i el meu marit ha patit el trastorn igual o més que jo. Ell és uruguaià i tot això li suposa una càrrega afegida, ja que aquí no té ningú amb qui desfogar-se.
Durant el primer any estava convencuda que tenia un càncer o quelcom similar. Una malaltia greu que els metges no em sabien trobar. Poc a poc, he anat coneixent la malaltia i els simptomes que dóna. En el meu cas, mal de cap, nàusees, tremolors i sobretot molta por a la mort.
Tens temporades que et trobes millor, pero duren poc. Intento no desesperar-me i pensar que algun dia trobarė la medicació adequada i tornaré a ser l'Assumpta que era abans: treballadora i amb ganes de fer coses... I sobretot, encara no he perdut l'esperanca de poder tenir fills i fer una vida el més normal possible."
Miquel Sancho i Sancho: "Si tens els símptomes d’una depressió, la tristesa, l’avorriment o la falta de vitalitat, llavors hauries d’anar al metge, el qual t’informarà del tractament mèdic que has de seguir.
Hauries de pensar en tu i pels teus familiars, també pels amics, demanar ajuda al centre mèdic més proper de casa teva i no tinguis por, no has d’angoixar-te. No estàs boig i no ets ximple. Reconeix que tens un problema i demana ajuda.
Al principi la medicació té efectes secundaris, ho has d’assumir, acceptar que has de passar un procés, en el que poc a poc t’aniràs curant. Tingues paciència, confia en els metges i te'n sortiràs. No tinguis temor d’explicar allò que et passa, el que tu penses; perquè el metge no pot endevinar-ho. Reconeix que tens un problema i aprèn del propi coneixement de tu mateix, fins a tornar al món de la realitat, de la vida tal com és.
No has de fugir, sigues tu mateix i viu."
María: "La depresión es la ardua tarea con la que ves merecida tu derrota. Te invade los pensamientos bajo tu piel. Ves la debilidad en cada respiración, y te pesa el pecho como si estuvieras envuelto en una sábana de clavos. La oscuridad y la ignorancia hacen que te expongas al tiempo, como una mala caricia. Conoces lo que te destruye y vuelves a ese camino rápido del dolor. No hay salida en la mirada ni en la imaginación, de tal forma que te adentras despacio en la conciencia. El tiempo es tan progresivo como el ruido de la tormenta. Te intentas perdonar. Intentas perdonar a los demás. Te opones al deseo. Todo es un sueño profundo, oscuro, largo y muerto. Recreas la intensidad de los sentidos en algo tan frágil como una lágrima. Y te arrastra la tortura de lo mal que llevas la afectividad. Víctima de no ser nunca suficiente para la vida como lo eres para el abandono. Quererse despacio rodeada de inútiles palabras escritas."
Roser: "Tinc 52 anys i vaig tenir depressió per primera vegada als 14 anys. El fet és que, després d'això, es va convertir en depressió major crònica per tota la vida. I la meva vida amb aquesta malaltia ha estat i és molt difícil. No tinc el suport de la meva família."
Dolors: "He tingut una depressió durant la joventut, i als 45 anys em van donar l'alta, el 2011. M'he sentit discriminada a la feina (per un sou baix i per no estar assegurada). Darrerament, he fet ràdio a Fundació Drissa, a Ràdio Salt, per aquest mateix tema, la discriminació per raons de salut mental. Em vull fer activista per ajudar a la gent."