Obertament
Per la salut mental, dona la cara
"No tinguis depressió" - El testimoni de l'Anilina
Aquesta entrada participa en la convocatòria que han organitzat Obertament i Next Door Publishers per al 7 d'abril, amb l'objectiu de visibilitzar la realitat de la depressió i lluitar contra l'estigma.
La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. L'Anilina ho explica:
Em dic Anna i sóc mestra de primària i en molts moments passats i presents no em podia ni puc permetre tenir depressió, hi havia d’haver una causa en concret perquè ho entenguessin. Per justificar-me jo els explicava que tenia un pare amb trastorn bipolar, un ex marit amb trastorn bipolar i una filla amb trastorn alimentari. Semblava que ja entenien la causa i potser es podien posar una mica en el meu lloc. Després de moltes baixes i passar per varis tribunals mèdics em van donar una incapacitat absoluta permanent. En aquell moment jo em pensava que em donaven la baixa per cuidar als familiars i fins fa poc no he entès que la baixa me la van donar perquè em cuides jo. Jo era la cuidadora familiar i no em podia permetre tenir depressió, jo era la forta de la família, bona mestra, amiga de tothom fins que un dia va córrer la veu per l’escola que no em truqués ningú perquè quan agafava el telèfon plorava. I així va ser quan em vaig sentir aïllada dels meus companys/es. N’hi va haver una que fins i tot em va dir que m’envejava i que com m’ho havia fet perquè em donessin una incapacitat, com si jo l’hagués comprat i em semblava increïble que envegés la meva situació.
Em vaig sentir sola i potser ells/es no podien interpretar el meu plor però a mi m’hagués agradat que no em diguessin “Ja ens trucaràs”. Jo, no podia i em feien sentir culpable de no trucar i quedar. M’hagués agradat que em vinguessin a veure i s’interessessin pel què em passava.
Durant la baixa no em podia permetre anar a mercat perquè pensava que podien interpretar que en aquell moment jo m’ho estava passant bé i com que tenia la baixa per depressió havia d’estar malament i havia d’estar a casa. Un dia li vaig explicar al metge de capçalera que no volia anar al mercat i em va dir que si m’haguessin operat de l’estómac, jo no aniria ensenyant la panxa pel mercat, així que em va animar a tornar a anar al mercat sense sentir-me culpable.
Els/les mestres també som humans i tenim depressions. La depressió no s’escull, et passa.
Anilina