Volar

Vaig arribar aquí, a l'hospital, el diumenge 19 de març, avui estem a dijous 23 de març. Estava a casa de la meva companya tenint les paranoies i em vaig deixar portar fins aquí per ella i dos amics. Em van dir d'anar-hi però jo pensava que anàvem a fer alguna altra cosa.

Com que encara estava amb la paranoia que jo era una mena d'escollit (una combinació entre Che Guevara i Jesucrist), pensava que em portaven a veure algú que ja m'esperava per tal de seguir la meva missió com a tal.

Un dels amics té un germà que treballa a l'hospital. Va ser qui ens va rebre. Em van posar al box d'urgències i un doctor em va fer preguntes. Després ja va entrar el meu germà i la meva companya per dir-me que havia tingut un brot (un altre!). Se'm va caure el món a sobre però en realitat estava agraït, suposo que era el que en el fóns buscava i necessitava: Ajuda.

Durant aquests quatre dies i quatre nits que porto m'han passat moltes coses mentalment parlant. Els dos primers dies tot era confusió i aturdiment. A mesura que he anat parlant amb la gent, he pogut contrastar què hi havia de cert i què de paranoia en el que vaig viure i pensar.

Avui estic content i impacient alhora. El psiquiatra m'ha dit que demà o passat em donarà permís de cap de setmana. Després ja tornaria el dilluns per tal que em donin l'alta i podem iniciar el seguiment del tractament.

Tinc ganes de marxar però també estic intentant aprofitar el temps al màxim. Estic llegint molt. Estic escrivint, dibuixant. Ha sigut un parèntesi que m'ha servit per tornar a re-pensar-me i pensar en totes les coses boniques i sanes que encara em queden per fer en aquest bonic món, que no està pas tan malament com de vegades ens pensem.

Tinc ganes d'estar per Terrassa, on m'han passat moltes coses dolentes però on se'n poden fer de molt boniques. I serà gràcies al que jo em cuidi que les poguem fer possibles. Amb calma. Cuidant-me i cuidant-nos.

Evidentment, aquí on estic (planta 7 – psiquiatria) no és una presó, tot i que hi han alguns protocols que ho recorden. Però és precisament en aquest semi-aïllament i sol.litud on potser se'm ofereixen certes claus. És en el brotar, en l'aïllament, en el volar per veure el món desde dalt per uns instants, on potser més podem apendre i on més fortes i capaces ens podem fer.

Lo más terrible se aprende enseguida y lo hermoso nos cuesta la vida

(Silvio Rodriguez)