La por

Viure amb por, això és el que m’ha tocat viure en la meva infantesa i adolescència. Por a ser tocada per la persona a qui més estimava i que més m’havia d’haver cuidat en aquest món, el meu pare.

Por a ser insultada i menystinguda per no saber res: “tu d’això no en tens ni idea” era la frase que més em sentia dir per tota l’espècie masculina de la meva família. D’alguna manera era una baixada d’autoestima brutal a causa de la violència física que la família deia que no anava més enllà de les bromes i violència psicològica: “no saps res”, “no seràs mai res” etc. Que un bon dia van desembocar en una esquizofrènia i en una agressió física més violenta.

I de nou la por, l’estigma per la malaltia, per la violència masclista, pel rebuig a causa dels fets i la por a no ésser estimada mai més.

Anònim