Crítica de la pel·lícula 'Una ment prodigiosa'

He vist la pel·lícula “Una ment prodigiosa” (com la tradueixen en la tele catalana) varies vegades. La pel·lícula, guanyadora de quatre Oscars l’any 2001, narra la vida de John Nash (1928-2015), un eminent matemàtic, que el 1950, en el seu doctorat redacta la teoria de jocs cooperatius i no-cooperatius, coneguda com “l’equilibri de Nash” que més tard esdevindria un pilar fonamental de l’economia, motiu pel qual el 1994 Nash rebria el Premi Nobel d’aquesta matèria, junt a altres dues personalitats.

La pel·lícula ens mostra un jove Nash, que destaca per ser un gran estudiós, meticulós i primmirat que no té do de gents per tractar ni amb noies, ni amb els seus companys. Un personatge introvertit, que a mida que va passant la pel·lícula es va deixant notar la seva tendència a delirar i al·lucinar. En els seus deliris, Nash esdevé un espia que és contractat, com a matemàtic, per desxifrar codis i analitzar els moviments dels russos en territori americà. Nash delira i en aquest deliri, com correspon, barreja elements reals amb elements que no ho són. La pel·lícula ho mostra com si fos real, com si aquells personatges i fets que s’esdevenen fossin l’autèntica realitat que ell viu. Nash té al·lucinacions visuals i auditives.

Quan l’Alice, la seva esposa se n’adona que a Nash li passa quelcom, ell manifesta la paranoia de sentir-se observat, espiat i perseguit, fet que li comporta molta por de ser una víctima a causa del seu treball, que ell creu secret. Nash analitza els diaris i publicacions de milers de publicacions, i els penja en el seu despatx, creient trobar-hi codis secrets dels russos, quelcom molt habitual en qui té esquizofrènia i teixeix raonaments per a justificar una por irracional o la paranoia de sentir-se perseguit i perjudicat per elements que només existeixen en la seva ment.

Progressivament, Nash perd facultats per concentrar-se en les classes de matemàtiques que dóna i en el transcurs d’una conferència, és retingut contra la seva voluntat i ingressat en un hospital psiquiàtric. Allà és diagnosticat, rep teràpia electroconvulsiva i se li recepta medicació.

Nash resta a casa seva, amb l’Alice, on tenen un fill i al cap de poc temps deixa la medicació i recau dels símptomes. En el cobert que tenen al seu pati, l’Alice hi descobreix que hi té milers d’articles de publicacions subratllades, retallades i penjades a les parets... Nash seguia amb el deliri de ser espia contra els russos, obeint les ordres d’un tal Parcher, que només existia en la seva ment.

Passen els anys, John Nash, ja més vell, és convidat a donar classes a Princeton, on el comportament excèntric del professor atrau els joves estudiants de matemàtiques, a qui ell fa saber les seves teories i els alumnes li fan saber les seves. En aquest punt els personatges de les al·lucinacions de Nash segueixen essent presents, però ja no són tant intervencionistes... Callen més i ja no interfereixen en la vida del protagonista de la manera que ho feien abans. El missatge que interpreto és que amb el pas del temps, aquells deliris i al·lucinacions tan vehements que el jove Nash tenia, passen a ser residuals. Crec saber que això sí que ens passa als qui tenim esquizofrènia paranoide.

Tot d’una, sortint d’una classe, un senyor se li aproxima a Nash i li diu: “Vinc a comunicar-li que se està considerant concedir-li el Premi Nobel... la seva teoria sobre l’equilibri és una pedra angular de l’economia moderna”. L’escena dels professors de Princeton, a la cafeteria, oferint la seva ploma al recent premiat posa la pell de gallina, per l’emotivitat que suposa la culminació de la seva carrera de matemàtic.

Una persona amb esquizofrènia que aconsegueix el Nobel no és qualsevol persona. Es tracta d’una personalitat controvertida. En realitat: Nash va tenir un altre fill il·legítim amb una altra dona; l’Alice va deixar Nash i al cap d’uns anys van tornar a estar junts; Nash podria haver tingut alguna relació homosexual no reconeguda pel mateix; Nash no va autoritzar la novel·la biogràfica que va escriure Sylvia Nasar sobre la que es basa la pel·lícula; Nasar va escriure la novel·la sense parlar, ni entrevistar a Nash; el mateix va dir en alguna entrevista que li van fer de gran que havia deixat la medicació i se sentia millor. En definitiva, la pel·lícula se salta aspectes de la vida de John Nash, però se centra en els seus episodis aguts i en els fets que el van dur a conquerir el cim del prestigi amb el Nobel.

La vida de John Nash ens fa sentir orgullosos als qui tenim esquizofrènia, per ser l’exemple més clar que una persona amb trastorn mental sever pot tenir èxit a la vida, pot ser feliç i tenir una família. La família de Nash no és l’exemple més encoratjador, no obstant, el fill d’Alice i John també té esquizofrènia, i del fill bastard poc se’n sap.

Aquesta pel·lícula causa impacte, no només per com està relatada, sinó per l’especial significació que té que una persona que va fer un esforç per excel·lir en el seu treball, les matemàtiques, i va ser premiat amb la màxima distinció possible, el Nobel, també va ser víctima del deliri, la paranoia i les al·lucinacions, de manera que ningú fins avui ha portat al cinema en forma de pel·lícula oscaritzada, i de la que se n’ha parlat moltíssim fins avui en dia.

No veig el geni en Nash, i si Nash va ser un geni ho va ser malgrat el seu trastorn mental, no gràcies a ell. La idea falsa que molts transmeten és que la persona amb esquizofrènia és genial pel fet de tenir-la. És una idea positiva sobre el trastorn, però falsa en la seva argumentació. Jo no veig “Una ment meravellosa” com un Fals Positiu, sinó com un intent d’explicar que malgrat el patiment, malgrat el que significa experimentar gran part de la vida els símptomes positius i negatius de l’esquizofrènia, malgrat tot els esforços per portar una vida equilibrada, la ment de Nash el duu de corcoll i és víctima del deliri de persecució, les idees de perjudici i les al·lucinacions, en les que té personatges, com el del Charles, que només existeixen en la seva ment. I malgrat tot el patiment, Nash perviurà en el record de moltes persones que tenim esquizofrènia, aquest trastorn mental que asseguren ser incurable, immodificable, o permanent en el temps, crònic en definitiva.

La ment ens pot jugar males passades, tot i això, hi ha milions de ments meravelloses que no han guanyat el Nobel, les quals malden per sobreviure i progressar en un món que els barra el pas per culpa de l’estigma. La pel·lícula “Una ment prodigiosa”, en la meva humil opinió, fa una gran contribució a la lluita contra l’estigma i la discriminació per raons de salut mental, per la qual cosa la recomanaria, a pesar del drama que representa i que poca gent amb esquizofrènia ha arribat tan amunt en quotes de fama i de prestigi en aquest món.

Dani

'Una mente maravillosa' Dani	'Una mente maravillosa' Adela	'TocToc' Alex	'Merlí' David