La meva experiència amb la sensibilització a periodistes d'Osona

La meva experiència amb la Sensiblització a periodistes d’Osona, com a formador dels periodistes té un balanç molt positiu, a pesar de com van començar les sessions.

M’explico: el primer dia, després d’arribar tard al local de l’Hostal on fèiem els esmorzars, per culpa que la noia que m’hi havia d’acompanyar no se li va engegar el cotxe pel matí, i després, que tinguéssim problemes amb la bateria de l’ordinador portàtil, que estava esgotada, i que trobéssim un allargador i un endoll per connectar el portàtil a una font d’alimentació per fer la presentació Powerpoint, després vàrem poder començar. Però només hi havia dos periodistes, dels quatre que van confirmar assistència. O sigui, que a banda de començar tard i amb problemes, hi havia poca gent. Resulta ser que els altres dos van estar informats que la sessió començava més tard, per error, però van acabar venint i veient les dues parts en què consistia aquesta primera sessió.

Després de totes les dificultats vam començar la primera sessió, molt més teòrica, seguint la presentació Powerpoint. Vaig anar passant les diapositives, els periodistes prenien notes en les llibretes i bolis que els vam regalar per prendre apunts, mentre feien alguna foto a les diapositives que jo anava passant. Van estar callats, tot seguint les meves explicacions, fet que em va facilitar que jo anés exposant els meus coneixements de la lluita contra l’estigma que he anat adquirint amb el temps i l’experiència d’haver estat activista d’Obertament des del principi.

En la primera sessió, un periodista em va exposar un dubte: “Quan hem de dir ‘persones amb problemes de salut mental’, és el mateix que dir ‘les persones refugiades’, mentre que si diem ‘malalts mentals’, és com dir ‘els refugiats’”. Va sortir el tema de l’economia de les paraules i el fet de sintetitzar. Em va deixar pensatiu aquesta reflexió que em va fer el periodista, i us la faig saber, perquè és interessant debatre sobre aquesta qüestió.

En la segona sessió se’ns va afegir un nou periodista, que anava amb el braç enguixat, motiu pel qual potser no va poder venir la primera sessió. Vaig pensar: Oita que valent el noi! amb un braç trencat i tot ha fet l’esforç de venir... Ja eren cinc periodistes. Aquell dia vaig preparar moltíssims exemples de pràctiques periodístiques a la comarca d’Osona, males pràctiques periodístiques, fals positiu, notícies neutres i finalment les bones pràctiques periodístiques. En aquesta sessió els vaig dir que em podien interrompre quan volguessin comentar quelcom.

I va donar resultat, donat que quan ja portava una estona analitzant els exemples de la presentació Powerpoint, va esclatar el debat entorn la notícia del nen de l’Institut de la Sagrera que amb una ballesta i un matxet va matar un professor de l’escola; i la consellera Rigau va sortir a la premsa per dir que el noi havia patit un brot psicòtic. El debat anava entorn que un 20% de les fonts oficials és d’on parteix l’estigma, i que de la mateixa manera que la nacionalitat ja no salta als titulars dels successos, com ho feia abans, tampoc hauria de saltar als titulars el fet de la condició de salut mental, i que això porta a un debat ètic i professional del sector dels mitjans de comunicació.

Crec que en aquesta segona sessió, els periodistes van agafar consciència de tot l’estigma que envolta la salut mental, amb exemples molt clars i evidents, els quals vaig extreure de les meves carpetes d’arxius dels darrers anys de lluita contra l’estigma a la primera línia d’Obertament. També, la Rosa, una companya d’associació, va venir per explicar-nos la seva història de vida personal. El seu testimoni els va commoure i la prova d’això és que quan va acabar, li van preguntar sobre molts aspectes de la seva vida. El periodista que sent la seva professió ha de ser curiós per complir amb el seu propòsit. En aquest aspecte, els periodistes van demanar-li el contacte a la Rosa, per si mai el seu mitjà li proposava una entrevista. Van sortir contents.

Finalment, abans de la tercera sessió m’arriba un correu electrònic d’una de les periodistes que feien la Sensibilització, exposant-me una sentència judicial, de 15 pàgines, en la que una persona en situació de brot psicòtic va actuar violentament. En l’espai d’un sol dia vaig fer fotocòpies de la sentència; vaig fer còpies, també, d’un document on hi resumia diversos estudis i articles sobre què diu la ciència en relació al tàndem trastorn mental i violència; informació sobre el brot psicòtic, etc.; i també vaig fer còpies de la sinopsi del llibre de Mercè Torrentallé “Esquizofrenia, locura o realidad”, per exemplificar el cas d’una persona amb brot psicòtic “florit” i no violent.

Aquella sessió me la vaig preparar a consciència, malgrat l’imprevist, donat que havia de ser la sessió del Role-Playing o Joc de Rols. Però vaig començar introduint-los amb la sentència judicial que m’havia fet arribar la periodista i els vaig parlar dels brots psicòtics amb arguments com que: “Hi ha 70.000 persones amb esquizofrènia a Catalunya, que probablement han tingut més d’un brot psicòtic al llarg de la vida... Cada dia es donen a Catalunya brots psicòtics violents? Oi que no? Cada dia a Catalunya, en algun racó del nostre país algú pateix un brot psicòtic,... són tots violents? Oi que no?”. Els periodistes varen reflexionar-hi.

Seguidament, en el Role-Playing de periodisme, en el que necessàriament s’havia de parlar del brot psicòtic, perquè és un dels temes que tracta aquest joc de rol, els va resultar més fàcil haver de parlar-ne, donat que a la introducció els en vaig estar parlant. El debat següent va ser molt animat, molt participatius tots els periodistes en general. Molta curiositat per saber quants tipus de brot psicòtic pot patir una persona. Molta necessitat de saber explicar la salut mental, sense estigmes, i amb objectivitat; donant a entendre, per exemple, que si hi ha notícies dolentes de successos que involucren una persona amb trastorn mental, aclarir que no totes les persones amb trastorn mental són violentes, ni perilloses pel fet de tenir-lo. Al mateix temps, es va posar èmfasi en que qualsevol persona pot patir un infart, un ictus o una baixada de sucre (com en el cas dels diabètics) i que això no ha de suposar posar en perill a la societat. Al final de la sessió van omplir els qüestionaris i se’n van anar amb la sensació d’haver complert, d’haver fet quelcom que era de justícia fer-ho.

Fins i tot, un dels periodistes, aquell noi amb el braç enguixat, vaig saber que tenia un amic amb trastorn mental de qui no sabia res feia temps, i que arrel d’aquesta sensibilització intentaria tornar a contactar-hi per saber de la seva vida. Històries emotives que em fan pensar en com és d’útil i necessària aquesta sensibilització. No només als periodistes, sinó a les persones que hi ha darrera aquesta professió, que ens poden ajudar molt en aquesta lluita contra l’estigma. Són els nostres aliats i els hem de tractar bé. Els vàrem pagar l’esmorzar, el desplaçament, i els vàrem prometre enviar un Diploma. En definitiva, crec haver complert els objectius del projecte.

Dani

Llegeix aquí més testimonis d'activisme durant el 2017: