"Amodio" o cómo hacer un arte del estigma y optar a los Goya

És un tòpic recurrent l’ús d’instal·lacions grans o complexes, diguem que en un entorn aïllat, i amb reminiscències dels manicomis del segle XVIII o XIX, pel cinema o la publicitat, com en aquest cas, en què tot l’espot està rodat en un palau a Medina del Campo (Valladolid) per la nominada als Goya, Isabel Coixet.
Amb l’excusa de la lletra de la cançó de Rocío Jurado “Como yo te amo”, es teixeix tot un argumentari que va en relació a l’amor i l’odi, per definir el què són els espanyols, però amb el fil conductor del manicomi...

I aquí és on tornem a les idees prejudicioses i estereotipades de la salut mental, fent-ne una burla i ridiculització de manera recurrent i carregada de tòpics, com: els vestits de blanc o la camisa de força; arranjat amb els comportaments estranys, extravagants o irracionals; les contradiccions, etc. I l’aparició dels personatges que es podrien trobar en el manicomi: la infermera (Carmen Maura) com a la conductora de l’espot i fent un ús enginyós i metafòric del llenguatge, el doctor (Rafael Santandreu, psicòleg mediàtic); i utilitzant terminologia psiquiàtrica: el diagnòstic, l’esquizofrènia, etc. sense oblidar els insults en forma de propina: “desquiciados”, “chalaítos”, i sense oblidar els adjectius que desqualifiquen el personal: “perdidos” o “pobres”. Davant la “Pandemia” que afirma Carmen Maura, jo confirmo l’allau d’estigma concentrat en els tres minuts i quaranta-cinc segons que dura el despropòsit.

La Sra. Coixet, es mereix el Premi Razzie (contrari als Oscars, els Razzies premien les pitjors pel·lícules) per difondre l’estigma. Quan ha costat l’espot? Perquè per molt menys diners que pot haver costat hi hauria un grapat de publicistes que farien boníssimes campanyes contra l’estigma que representa “Amodio”, dit sigui de pas, que és “Campofrío” qui fa això, una empresa d’embotits...