No es poden apagar focs amb gasoil!

El senyor Santandreu es desautoritza ell sol responent a la pregunta “És culpa nostra la depressió o l’ansietat?” amb aquesta afirmació, en l’entrevista que li van fer al diari “El Mundo” de Balears: “Sí, la depressió te la provoques tu amb el teu diàleg intern, encara que no te n’adonis. Costa molt deprimir-se: només si t’esforces molt ho aconseguiràs”. Amb aquesta afirmació el que aconsegueix és com si volgués apagar un foc amb gasoil! El reguer de comentaris al Facebook d’Obertament són una mostra del foc que ha encès aquest senyor.

Fent recaure la culpa de qui té depressió en el qui la pateix, trepitjant la dignitat de les persones que en tenen, i no saben perquè la tenen. I si ho saben, lluiten per treure-se-la del damunt, amb ajuda professional o suport mutu entre iguals, associant-se a entitats de salut mental, en clubs socials, etc. En conec molts amb aquest diagnòstic que lluiten contra l’estigma que promouen els psicòlegs mediàtics i supervendes, com aquest senyor.

Fa poc vaig aprendre que hi ha uns principis deontològics en tota professió sanitària. Resumint: Beneficència, No maleficència, Autonomia i Justícia. Ser benefactor també implica no ser malfactor. Si no podem fer el bé, almenys no fem el mal. Aquí, es burla del principi de no maleficència, fent mal el col·lectiu de persones amb trastorn mental. Crec, com diu el post del Facebook d’Obertament, que denuncia la notícia: “no només és fals, sinó profundament injust”.

Definitivament, Santandreu no és un professional en qui jo confiaria per ajudar-me a sortir-me’n dels meus problemes de salut mental.

Li faria saber, també, al senyor Santandreu que més de 3.500.000 d’espanyols viuen amb menys de 350€ al mes (https://www.publico.es/sociedad/mas-millones-espanoles-viven-menos.html), a veure si li sembla un bon argument per fer-li tocar de peus a terra i saber en quin país viu, on el precariat, la misèria i la pobresa són factors de risc, i de molt pes, per desenvolupar un trastorn mental al llarg de la vida.

Aquest país on la depressió afecta entre un 15% i un 18% de la població, no pas un 30% com afirma ell... on també un 28% viu en risc de pobresa i exclusió social (https://www.europapress.es/epsocial/derechos-humanos/noticia-casi-28-poblacion-espana-129-millones-personas-vive-riesgo-pobreza-exclusion-social-20171016120635.html).

I que tot això que explica de terribilitis i necesititis forma part d’un llenguatge snob, pijo, progre o molt a la moda, però que les modes passen, i quan ja han passat del tot resta la crua realitat; que ens duu a no saber amb exactitud quins gens intervenen en l’aparició dels trastorns mentals, ni com durant la vida, els factors ambientals fan desencadenar-los.

També assenyalaria al mitjà informatiu “El Mundo”, i el periodista que fa l’entrevista, en destacar la frase de la culpa en el titular. No en podria haver triat un altre de menys dolent? Com sempre el sensacionalisme mana.

Més enllà del professional desenfadat, divertit o simpàtic que pot semblar el senyor Santandreu, hi ha mala praxis professional quan s’afirmen aquestes qüestions. Allò que de moment no passa de moda, avui en dia, és el que deia Ryszard Kapuściński: “Quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important”.