No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.
"Tothom es podria adonar que hem passat unes vides difícils, que ens és difícil riure obertament, que ens és difícil obrir els nostres cors als altres."
Jo he sentit la por. Por en veure que els valors en què vaig ser educat només m'han portat a fer el ridícul i a la negació de tot el meu esforç per tenir un lloc en la societat dels meus contemporanis.
Sembla que tot això no ven, i que a la majoria de la gent li deu agradar exorcitar els seus fantasment identificant, de manera irracional, la causa dels mals de la societat en el nostre col·lectiu.
Sabeu què ens passa als que estem diagnosticats d'esquizofrènia paranoide? Que, quan volem criticar el comportament cap a nosaltres de les persones “sanes”, no se'ns fa cas, perquè suposen que la nostra crítica forma part del nostre pensament “delirant”.
Los 'locos' estaremos a prueba toda la vida, en el trabajo, en los clubs sociales, en nuestro entorno familiar, en nuestro vecindario.
L’individu que diu això, cridant, ha complert el 100% dels somnis dels seus pares. Tot i això, o, potser, per això, no pot comprendre que algú que no és ben vist per aquesta civilització, un poeta, escrigui cartes al seu únic amor, i el compara amb altres proscrits. Tot el que és diferent, al mateix sac.
Em fan pensar que mai podré treballar de fuster, i decideixo provar de tornar a la universitat per acabar una formació acadèmica per poder treballar després. Durant el curs següent intento mantenir la il·lusió i l'esforç, tot i sentir-me discriminat. Però la pressió se'm fa insuportable.
Des del meu episodi autoreferencial, quan he portat la contrària als meus pares sempre he rebut el qualificatiu de “sonat”. Aquesta por a equivocar-me i a no estar a l'alçada del que s'esperava de mi, m'ha fet autoexcloure'm de coses que estaven, probablement, al meu abast.
Com jo tenia bons coneixements, em vaig presentar com a candidat al lloc de treball. Quan ho van saber les monitores del club social, em van preguntar si era una broma meva. Jo volia treballar, no estava de broma.
Quan jo tenia dotze anys, ens van portar als alumnes de l'escola a veure una pel·lícula, que tenia escenes d'una truculència tal, que vaig tenir la meva primera depressió. Cínicament, algun professor i alguns alumnes em van dir aleshores que no havia de ser tan sensible.
"L'altre dia li vaig comentar el que em passava a una companya i em va comentar que ella creia que abans de poder accedir a treballar a una escola de mestra i/o educadora tots hauríem de pasar un examen psicològic."
"Fui a un centro de salud mental, atravesando un episodio de depresión mayor. Me encontré un cartel con consejos de autoayuda que decía “Sé positivo”. Claro, como si encontrarse mal dependiera de uno mismo, ¿no?"
"Em fan pensar que mai podré treballar de fuster, i decideixo provar de tornar a la universitat per acabar una formació acadèmica per poder treballar després. Durant el curs següent intento mantenir la il·lusió i l'esforç, tot i sentir-me discriminat. Però la pressió se'm fa insuportable."
Cargando, un momento, por favor
Obertament
Per la salut mental, dona la cara
Obertament
Per la salut mental, dona la cara
