Parlem de la discriminació

Parlem de la discriminació. A casa meva ha existit la discriminació cap al sexe femení: la meva mare se sentia discriminada com a dona i com a esposa. A més, jo sempre he sentit al meu oncle, que vivia amb la família del seu germà, perquè era solter: “Quan jo mori, tot això serà per vosaltres”, deia, i utilitzava aquest argument per obligar a la mare a fer feines que no li pertanyien. Era propietari de la meitat de la casa i del taller tèxtil. Amb aquesta frase ens feia xantatge, dient a més que quan estigués malalt estàvem obligats a cuidar-lo.

També he patit altres tipus de discriminació. En la meva primera feina, el meu cap patia molta pressió, des de Madrid l'apretaven, i ell pressionava però la feina no sortia. Tot eren nervis i la feina no sortia com ell volia. Jo, per la meva banda, no rendia el que hauria d'haver rendit segons ell, i van començar els meus sentiments de culpa. Jo no qüestionava que ells tinguessin raó.

Els companys i caps em preguntaven contínuament si no havia pensat canviar de feina. Fins i tot un dels caps intermedis em va indicar un lloc on podia anar al·legant que estaria millor allà. Era tal la pressió i les males cares cap a mi que aconseguien que sentís que tenia la culpa de tot. Patia molt. En realitat, a més, hi havia tanta hipocresia a l'ambient que es podia tallar.

Van arribar a afirmar que com havia obtingut aquell treball per oposició, no treballava normalment. I jo en aquella situació, arribava a sentir que tenien raó en tractar-me d'aquella manera. Jo sempre pensava que era la dolenta. Va arribar un moment en què, en determinades situacions, assimilava la solitud i la discriminació com fets que jo em mereixia i que jo havia de suportar. No em plantejava una altra realitat.

Però estava errada, i al final ho vaig veure. Finalment, després d’un temps, vaig canviar de lloc de feina. I amb el nou personal em vaig sentir molt més tranquil·la. El nou treball em va anar molt bé, tot i que m'havia de traslladar de ciutat en cotxe o tren.

Actualment m'he quedat amb ma mare. Té 83 anys, és sardanista de tota la vida i ha sobreviscut a tots els que la van discriminar. Mon pare i mon oncle són morts fa uns anys.

Gaudeixo dels meus nebodets i els dono tot el que a mi m’ha mancat com a neboda. Tinc un molt bon amic, del qual, m'excusareu, no en parlaré perquè es molt tímid. Però ha estat fonamental en aquesta segona etapa. D'aquí a poc m'independitzaré. Desitgeu-me sort.

Mirvia