No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

Cap els deu anys "ficat" en salut mental

Torno al meu estimat blog. Sempre amb humilitat. Els textos publicats aquí i a la web d'Activament els veig superiors per les vivències humanes descrites i l'esforç de documentació dels autors més intel·lectuals. Jo faig el que puc, però ja arribo als vuit anys com a activista. No puc repetir historietes però si continuar transmetent píndoles als possibles lectors.


Vaig trigar 14 anys a associar-me a una entitat després del meu diagnòstic. Van ser 12 anys sense dir res a la feina. Tampoc ningú notava res i jo pensava que no calia encetar una conversa sobre un tema difícil. I ara ja porto uns set anys a un centre de treball protegit. Els companys i companyes, amb un grau de discapacitat física i psíquica tenim cadascú virtuts i rareses, com el personal de qualsevol empresa.


I què hi ha entre el meu únic ingrés i aquella hipomania que va trigar 14 anys a reaparèixer. Us prometo que ja intento no donar més xifres...
Bé, el meu trastorn mental es va fer amic de la meva timidesa natural i van ser parella ben avinguda força temps, sense estridències ni records dolorosos. Jo havia escrit dos articles menors a la revista "Pèndol", de l'entitat ABC. I ja està. Aleshores, no llegia notícies sobre salut mental, ni llegia llibres sobre una persona amb esquizofrènia, etc. Era un noi tranquil que protagonitzava estonetes d'excitació jugant a futbol, bevent alguna nit cervesa super amarga i tot anava com sempre. Els amics em van rebatejar per alguna nit en què les meves exclamacions nocturnes contradeien la meva aparent serenor. S'adonaven d'una segona personalitat???


I fem un salt ben llarg. El 2011 estava vivint amb una noia colombiana a Bogotà. El meu règim de son es va veure en perill perquè treballava seguint l'horari espanyol. Cap problema. El final de la meva estada va ser un xic trist, però l'alegria venia per tornar amb els meus.
En conclusió, vaig haver de buscar-me la vida a fora sense amics ni familiars. Em van acollir bé i potser em vaig veure obligat a dir a algun company el que amagava a Barcelona a gent a la qual veia dia rere dia a la feina. Potser algun d'aquests companys no es va quedar amb el que em passava perquè anava begut, però jo per fi vaig ser valent i honest més d'un cop i amb més d'un.


Abans d'aquest viatge, a la meva cap jo ni m'atrevia a dir-li que arribava tres minuts tard per veure uns minuts a la meva mare, que estava ingressada un mes a l'hospital del Fòrum. A més, vaig tenir la sort d'inscriure'm a un taller d'escriptura. A mi m'afavoria una mica ser més exòtic que la resta. Eren companys colombians, una noia de Veneçuela i jo. Es va decidir que intentaríem publicar un llibre inspirat en els pecats. Jo vaig escollir la luxúria, però els altres van pensar que els agradava més una peça que havia inventat sobre un home amb una problemàtica de salut mental. El raonament era impepinable. Si parlava de la meva experiència i una mica de la meva mare, i no posava cap nom, m'endinsava en el món de la ficció i no necessitava entrevistar ningú per escriure una crònica periodística.
El llibre va veure la llum. Mai havia pogut veure el meu nom a un producte cultural. La meva fortuna em va servir per apuntar-me a un nou taller i també ser un dels escriptors seleccionats per un altre llibre d'autoria múltiple. Aleshores, si vaig poder incloure la temàtica luxuriosa i alguna cosa més que va sortir del meu cap mentre vivia a l'estranger. A Barcelona no comptava amb aquests estímuls i competidors que m'animessin a escriure. Tenia la carrera de Periodisme i per fi la creativitat es ficava al meu cos. He de dir que gràcies al concurs de contes que Activament va iniciar, en dos llibres electrònics he pogut deixar darrerament la meva petjada.
I som-hi a l'avió. Ja el 2014, la meva psiquiatra de tota la vida havia vist una campanya d'Obertament i el meu primer "fillet" va ser penjat (una mica retallat) a la web de l'entitat. Es tractava d'escriure a un mur per acabar amb l'estigma. i just 14 anys més tard i al mateix lloc vaig viure una forta hipomania. Jo ja estava distret durant la formació d'activistes d'Obertament i en setmanes tocava a la porta de l'entitat Activament després de conèixer a l'Herman, la Mònica, l'Edgar... Em va servir per pair la baixada després de la meva inesperada explosió primaveral.


Els grups d'ajuda mútua em van reforçar una mica anímicament i ja des d'aleshores, les vivències s'acumulen: les xerrades, articles als blogs, el contacte amb altres activistes. Ha estat una etapa de voluntariat on primer van destacar les manies (puntuals i seductores) i els dos últims anys les manies han cedit terreny respecte els moments amb alguna foscor i tristesa. Que consti que qui m'ha fet feliç últimament té el meu respecte, admiració i carinyo per sempre. Seguiria però.... quelcom pensaria que estic eufòric i sempre cal deixar històries pendents per poder obrir-me aquí en un futur no gaire llunyà.
Fins aviat, coneguts i desconeguts,

Cargando, un momento, por favor