No tienes activado JAVASCRIPT en tu navegador, puedes navegar en nuestra Web tranquilamente, pero te recomendamos que lo actives para que puedas puedas utilizar nuestra Web con todas las funcionalidades.

A les persones ens passen coses

A les persones ens passen coses, coses de persones. ¿Què ens podria passar que no fos cosa humana i per això calgués que ens n'avergonyíssim? Tota la resta – és a dir, tot− són coses que ens passen o ens poden o podrien passar. Així, escric això per dir ben fort tant a mi, com al lector que necessita llegir-ho i al lector encuriosit ‒al món‒: ei, no passa res. I escric també per si algú, perdut com ho estava jo, troba una mica de companyia i utilitat (i esperança) en aquestes paraules. Parlo exclusivament, per descomptat, de la meva experiència i de tot el que he anat aprenent.

A mi em va arribar, un dia ben tranquil de quan tenia vint anys, d'un segon al següent, un pensament intrusiu estrany i impactant. Em va espantar terriblement. Des de llavors, automàticament i durant uns quants anys, vaig viure atrapada en aquest dubte absurd i esfereïdor ‒que era una obsessió, que era una por‒, que envaïa el meu espai mental i afectava els diferents àmbits de la meva vida. Era el martelleig horrible, inhabilitant i ensordidor del TOC, el trastorn obsessiu compulsiu.

El TOC, més que de les manies i els rituals, com diu l'estereotip, és el trastorn del dubte. Aliat amb la por, el dubte és la gasolina del desagradable engranatge que se t'ha instal·lat al cap. El TOC et fa dubtar dels teus pensaments, i, per tant, de la teva capacitat de pensar i raonar, de les teves percepcions, i, per tant, de la teva capacitat de percebre, de les teves sensacions, és a dir, de la teva capacitat de sentir, de què vols i què no vols, de qui ets, i sobretot de si realment tens TOC. O potser, simplement, a partir d'ara, ets així. I tot això, evidentment, et desestabilitza, t'espanta i et desmotiva. És normal.

Volia dir, però, que malgrat haver-hi força desinformació i sobretot en segons quins tipus de TOC, existeixen tractaments. Busqueu tots els psicòlegs que calguin fins que en trobeu un amb qui us sentiu escoltats, compresos i en bones mans. I tingueu un pèl de fe en què els exercicis donaran fruit, perquè el donen. Crec que, sobretot, cal entendre amb tots els ets i uts què et passa, quin mecanisme perpetua el TOC per així deixar de caure a les seves trampes. I això requereix temps. A poc a poc anireu veient que el TOC és només soroll mental, i s'anirà fent petit i ridícul (i potser, fins i tot, desapareixerà!).

Dono fe que això pot passar: tenir una incidència mínima en la vida. Almenys aquesta és la meva experiència. Per sort, moltes tares tenen solució o alguna cosa que s'hi assembla molt. Cuideu-vos i deixeu-vos cuidar bé. A tots ens passen coses més o menys grosses. La vida, encara que sempre amb els seus petits i grans entrebancs, pot tornar a estendre's amb plenitud.

 

Gemma.

Cargando, un momento, por favor