"No tinguis depressió" - El testimoni del Toni

La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. El Toni ho explica:

La depressió em va durar més de tres anys. En aquells moments, jo recordo un sentiment d'apatia absoluta, ganes de fer res, cap tipus d'activitat. Segurament per intentar animar-me, em deien "Va, Toni, anima't", "Ostres, no sembles el mateix, com has canviat". En el meu cas, això em sentava fatal, una impotència absoluta. Perquè en aquell moment, és el que més hauria desitjat: tornar a ser la persona que jo sé que era i que soc. Però en aquell moment era absolutament impossible.

El procés de recuperació també va passar per tornar a treballar; vaig entrar a una feina nova on ningú em coneixia i per tant, no sabien que jo soc una persona alegre, optimista... La imatge que van anar agafant de mi va ser la contrària: una persona, d'entrada, tranquil·la, silenciosa, a qui no li afecten les coses. En aquells moments jo hagués volgut rebatre-ho i dir alguna cosa enginyosa, per exemple, perquè aquesta visió anés canviant. I era en aquells moments quan no se m'acudia res per dir, em quedava callat i seguia sent 'Toni l'impassible', 'Toni el Zen'. Jo ara penso que si pogués tornar al passat, d'entrada diria: "Impassible, res. Esteu molt equivocats sobre com soc". Però en aquell moment, només plantejar-me d'explicar el que estava passant, se'm feia una muntanya molt gran. Em feia vergonya i fins i tot em feia por perdre la feina. Tot aquest estigma que hi ha sobre el món de la depressió, i fins i tot l'autoestigma que jo m'imposava, aquesta vergonya que jo sentia, van fer que el meu procés de recuperació fos molt més llarg del que podria haver sigut si jo, lliurement, m'hagués sentit capaç d'explicar pel que estava passant.