El testimoni de l'Alba

Després de passar per moltes immobiliàries decadents on només tenien en compte un número, vam tenir la sort de poder llogar un pis de particular a particular, sense contribuir a les clàusules abusives que a dia d’avui s’han de pagar per un dret universal.

Els nous llogaters som l’Alba i el meu company. L’Alba, en aquest cas sóc jo i actualment tinc una depressió. Recentment ens hem mudat de municipi pel que he hagut de donar-me d'alta a un CAP nou. La visita amb la doctora de capçalera era urgent ja que era ella mateixa qui m'havia de derivar al CESMA (Centre de salut mental per adults) però aquesta em va rebre amb una benvinguda inolvidable. Una vegada li vaig dir que venia perquè tenia una depressió i necessitava que em derivés al CESMA, em va dir que això ho havia de valorar ella un cop hagués pogut mirar-se la meva història clínica passat vacances i em va disparar tres normes: no puc anar-hi sense tenir hora, no puc picar a la porta i té entre 5 i 20 min. per atendre'm. Un tema que podríem posar a debat: si hagués tingut una primera visita i li hagués dit que tinc mal de panxa, m’hauria etzibat aquestes tres normes tan estrictes?

Sí, és una primera visita i ella ha de posar límits però veient com estava, crec que no era moment per ser tant protocol·lària. Jo només necessitava que m’escoltessin i entenguessin la meva situació.

Una vegada mirats els informes i documents que li portava, em va dir: "tens raó, t'he de derivar al CESMA, però un cop hagi tornat de vacances". Perquè com dóna per fet que el psiquiatre privat que em porta respondrà a aquesta necessitat, no era urgent la derivació. No vaig recordar explicar-li que el psiquiatre que em porta també està de vacances... però, per ara, la meva depressió no fa vacances...

Vaig anar a buscar hora per un altre tema i no podia parar de plorar d'impotència i de sentir que no havia solucionat res. La noia que m'atenia no em va demanar si necessitava alguna cosa... res... vaig tenir una crisi d'ansietat a la sala d'espera i cap pacient va oferir-me un mocador, un necessites alguna cosa, un 'què et passa'... res. En aquell moment no volia que em veiés ningú però tampoc era capaç de moure’m de lloc, només vaig intentar controlar la respiració per calmar-me i un cop vaig tranquil·litzar-me vaig anar cap a casa amb més desesperança amb la que havia anat al CAP, on esperava rebre una atenció més curosa a la meva necessitat. També vaig trobar a faltar un mínim gest de les persones que m’envoltaven quan vaig començar a plorar descontroladament a la sala d’espera.

Els professionals sanitaris potser sí que fan vacances però les persones...potser no haurien de tancar per vacances la "seva humanitat". No us sembla?