Ni histèriques, ni silenciades: Marta

Tinc TLP diagnosticat des de fa 12 anys. Aquest novembre en vaig fer 42.

He passat molts anys amb una rutina bastant clara: dolor, ansietat, autolesions, terapeutes, ingressos. Quan vaig començar a treure el cap de l'infern que m'inundava, que no vol dir que ja estava bé, va coincidir en que vaig trobar parella. Els amics havien desaparegut. L'estigma de l'enfermetat mental fa molt de mal sobretot en les relacions socials, la gent no sap com ho ha de fer per preguntar-te què tal, o venir-te a veure al psiquiàtric...doncs així, fent-ho.

A part d'això, és clar, sóc dona, i els anys passen i tothom va tenint fills menys tu. Doncs et plantejes tenir un fill. Aquesta decisió es converteix en un debat de mesos entre totes les persones que t'envolten (menys la teva parella) I jo penso: i si fos un noi, s'hauria produït aquest efecte de pànic generalitzat en el meu entorn?

Quan em poso a internet i escric TLP, sempre surt la pregunta: una dona amb TLP pot ser mare? I els homes amb TLP? No s'ho pregunten? No els preocupa, o és igual perquè això és cosa de dones i ja se’n encarregaran elles?

La veritat però, és que al final vaig decidir NO tenir fills perquè la meva pensió és molt petita i prefereixo viure plenament jo.