Primera discriminació

Em dic Cristina i m’agradaria explicar-vos com vaig començar a patir la meva primera discriminació en primera persona.

Va ser a casa meva, amb el meu germà Joan Ramon. Des de ben petita, jo sentia que quan anava pel carrer flotava, com si el meu cos no fos meu. Em suaven les mans, el cor se'm disparava. Em posava, com era lògic, molt nerviosa i havia de córrer cap a casa, deixant-me coses, etcètera. Fins que vaig descobrir que aquests símptomes tenien noms: agorafòbia, atacs de pànic.

Quan vivia aquests episodis, aquest personatge, el meu germà, el més tendre que em deia era: 'Aquesta nena està boja. L'heu de tancar amb una camisa de força a una habitació i llençar la clau!' Tot un entès, com podeu veure...

M'arrencava les celles, pestanyes i cabells. Em mossegava les ungles. Els meus pares eren molt grans i no entenien res. La meva mare em va portar al metge de capçalera i, com a solució, li va dir que em rapés al zero tot. Cabell, pestanyes i celles. Au, solució feta!

Amb el temps la cosa no va millorar, al contrari. Seguia reben missatges misògins del meu “germanet” gran però també del meu entorn. Vaig començar a faltar a classe perquè quan sortia de casa em marejava. La meva mare, en contra seva, em va portar a una psicòloga. Però res! La psicòloga, evidentment, em va dir que tenia un problema, però la meva mare no em va portar més. La seva filla no tenia cap problema, estava una mica boja, però res més!

I així van ser els meus primers començaments amb els problemes mentals. Espero que la meva història pugui servir per alguna cosa.