Un camí de sortida

Al llarg de la meva vida he patit tres temptatives de suïcidi. Malgrat tot sóc ben viu i content. Explicaré com va anar tot plegat.

He patit trastorn emocional des de petit, que va derivar a un diagnòstic de salut mental. Ho vaig amagar tot a tothom, perquè no volia ser assenyalat com a un malalt mental. Quan els símptomes es van fer insuportables vaig començar una teràpia. Era enorme la càrrega que duia a sobre. Llavors vaig pensar que seria així tota la vida. És un estigma freqüent: problema emocional= malalt mental= patiment de per vida. És una mentida com una casa de pagès però jo me la vaig creure. I vaig decidir no patir més i posar-hi fi. Quan ho vaig provar em vaig desmaiar i no vaig poder. Va ser una gran victòria de la vida sobre la mort. El que passa és que quan ho vius en primera persona et sents desorientat. No entens què passa ni on et trobes. Què em va salvar d’altres intents? El meu psiquiatre i la meva psicòloga (els únics que ho sabien) em van oferir un camí a seguir per superar­-ho. Ho vaig provar, vaig millorar i vaig aconseguir mantenir-me estable força temps.

La psicòloga amb la que treballava va deixar d’exercir i va tancar la consulta. Què hi farem. Vaig provar amb un altre, no va anar bé. Vaig canviar a un altre i tampoc no va anar bé. Estava tip dels psicòlegs: uns que ho deixen, altres que no em van bé... Vaig deixar de fer teràpia i vaig entrar en una espiral d’autodestrucció personal. Vaig caure ben fons. I va reaparèixer l’estigma que diu “ets un malalt mental, patiràs tota la vida”. Així que ho vaig tornar a intentar. Vaig sobreviure i ho vaig provar de nou. Per sort no vaig morir. Queia en un altre estigma, doncs pensava “jo no seré un d’aquest que ho prova per cridar l’atenció, jo arribaré fins al final”. Em diria idiota a mi mateix si no fos perquè entenc que en aquell moment no raonava bé.

Com vaig sortir-me’n? El meu psiquiatre i una psicòloga, amb la que havia començat feia poc, em van venir a veure a l’ingrés. Em van tornar a obrir una porta, com en el passat: provar de sortir-me’n amb ells. A més, després de l’ingrés em van recomanar un hospital de dia collonut, com ho haurien de ser tots, on durant tres mesos vaig anar recomposant-me per continuar després la meva millora amb l’ajuda d’una teràpia que, aquest cop sí, va anar-hi bé. El treball ha estat llarg, però he aconseguit arribar a superar la major part dels meus trastorns, a reconciliar-me amb mi mateix i a obrir-me als altres tal i com sóc.

Tot plegat gràcies a demanar ajuda, això que tant costa, i a que m’oferissin una porta oberta per on sortir-me’n. No puc parlar pels altres, però crec que això és el que li cal a qualsevol persona que passi per aquest mal tràngol.

No puc acabar sense criticar aquesta idea de que el patiment dura per sempre. Jo he viscut molt de dolor. Creia que no marxaria mai. I en canvi, he aconseguit fer-lo fora de la meva vida. Aquesta lliçó, i la de que cal demanar ajuda, són les idees que la meva experiència m’ha deixat. Si m’esteu llegint espero que les considereu en tota la seva importància.

Em dic Pep Sotillos, tinc cinquanta-tres anys, i sóc feliç. Sort a tothom!

Pep