No tengas depresión

"Ver las caras de incredulidad y palabras como “ya sé que eres una vaga, no lo maquilles” o “pero si eres muy lista, tendrías que saber cómo superarla” (entre otras) me hacían sentir más culpable aún de lo que ya me sentía."

"Vaig dir-li a la doctora que em tractava que volia participar activament a donar a conèixer què vol dir (sobre)viure amb depressió, ja que volia evitar els prejudicis i el desconeixement. Davant d'això, la seva resposta va ser: 'ja, molt bé, però...això és fer-se una mica la víctima, no?'. Vaig sentir una ràbia ígnia..."

"Hi ha persones a qui el seu coneixement previ li ha fet determinar que el meu patiment no és real perquè no és el mateix que el que coneix. Cap depressió és igual ni cap patiment és igual. Etiquetar les persones únicament en base a la nostra experiència és una barbaritat i una irresponsabilitat."

"Está bien, quédate conmigo / pero si llaman a la puerta / si llaman a la puerta y resulta que es él / déjale entrar y sal de mi cama"

"Jo mateixa, que he passat un càncer, que no vaig patir ni molt menys com per la depressió, veig que quan dic que he passat un càncer la gent empatitza molt més que quan dic que pateixo depressió. "

"M'he sentit discriminada a la feina (per un sou baix i per no estar assegurada). Darrerament, he fet ràdio a Fundació Drissa, a Ràdio Salt, per aquest mateix tema, la discriminació per raons de salut mental. Em vull fer activista per ajudar a la gent."

"Em sentia ben perduda i malalta, estranya, en lluita interna constant. Però moltes veus del meu entorn no ho entenien així i sense voler-ho, em feien sentir culpable i fràgi. Com si no estigués fent tot el possible per superar la situació."

"Em vaig sentir sola i potser ells/es no podien interpretar el meu plor però a mi m’hagués agradat que no em diguessin “Ja ens trucaràs”. Jo, no podia i em feien sentir culpable de no trucar i quedar. M’hagués agradat que em vinguessin a veure i s’interessessin pel què em passava."

"Recordo en concret un dia que parlava amb una dona que treballa al mercat que em va dir: "No n'hi ha per tant. Fas massa grosses les coses"."

"Cuando, con la excusa de la confianza y la sinceridad de la amistad, me atreví a decir que estaba deprimida y no tenía ganas de nada, también llegaron esas palabras tan habituales entre las personas que desconocen esta situación: no tienes de qué quejarte/yo también tengo problemas/Fulanita tiene cáncer."

"Lo que pasa con la depresión es que duele (como duelen las guerras o las injusticias sociales). No estoy tratando de compararlo, ni de buscar culpables. Creo que es un problema de base, que empieza en nuestra educación como seres humanos y lo que falta es mucha EMPATÍA, así en mayúsculas."

"Y todo el mundo se cree con derecho de darte consejos de psicología barata para que tires para adelante. Y ojalá fuera tan fácil que te ayudaran, pero no lo es. Una depresión es algo mucho más complicado."

"Lo que más me duele es que se hable de una cosa que no se ha vivido y que se dé por supuesto que la gente que tenemos una depresión no salimos de ella porque no queremos, porque no nos esforzamos."

"En aquells moments, a més, rebia un tracte injust: em comptes d’ajuda, rebia burles, culpabilitat i, rebuig, que derivava en autorebuig i infravaloració."

"'Tu no pots agafar una depressió, ets massa intel·ligent!', em va dir. Ella sabia perfectament que jo tenia depressió. Va ser com si em digués que jo tenia depressió perquè era tonta. Hi ha gent molt més intel·ligent que jo. Però també supero en intel·ligència a molta més."

"También te dicen que te esfuerces más, y tu piensas: "Llevo 25 años esforzándome, ¿todavía no me esfuerzo bastante?". Convivo con un trastorno llamado depresión, y el hecho de que confundan esta depresión conmigo, Andrea, hace que me sienta discriminada."

"La primera vez que fui al médico por temas de salud mental, lo que me dijo la médica fue: "Tienes 16 años, la escuela te va bién, tienes a gente que te quiere... no deberías estar así". Y aquí se terminó la consulta."

"L'estigma que hi ha sobre el món de la depressió, i fins i tot l'autoestigma que jo m'imposava, aquesta vergonya que jo sentia, van fer que el meu procés de recuperació fos molt més llarg del que podria haver sigut si jo, lliurement, m'hagués sentit capaç d'explicar pel que estava passant."

"Hoy, 10 años después y a toro pasado, veo que el problema no era ni yo, ni mis amigos ni mi familia. El problema era el estigma, las ideas y los estereotipos que se han creado en la sociedad alrededor de la depresión."

"Fui a un centro de salud mental, atravesando un episodio de depresión mayor. Me encontré un cartel con consejos de autoayuda que decía “Sé positivo”. Claro, como si encontrarse mal dependiera de uno mismo, ¿no?"